RAÚL ANTÓN CUADRADO: Abans crèiem que Barri Sèsam era el més educatiu que s’havia fet mai

RAÚL ANTÓN CUADRADO: Abans crèiem que Barri Sèsam era el més educatiu que s’havia fet mai
DIGERATI: Raúl Antón Cuadrado. Expert en: educomunicació. Currículum: Enginyer informàtic de formació. Està connectat a internet des de l’any 1995. Es defineix com a geek i knowmad. És professor del màster universitari en comunicació i educació a la xarxa de la Universitat Espanyola a Distància (UNED), l’arquitecte que està al darrera de l’eina de co-creació eseeusee.com i autor del blog comunicacionextendida, on reflexiona sobre la influència de la comunicació a les nostres vides i es pregunta: defineix internet a l’ésser humà? 

En què consisteix educomunicar?

La veritat és que la paraula educomunicació no m’agrada perquè és massa llarga i em sembla més comprensible parlar d’educació mediàtica. La idea és educar per participar en els mitjans. I aquest aprenentatge té dues potes. Una consisteix en saber fer una lectura crítica dels mitjans; i l’altra, en saber participar creativament en els mitjans. Perquè no n’hi ha prou amb participar ja que puc participar dedicant-me només a fer broadcast, és a dir, reproduint el que altres han dit.

Educar en els mitjans no és una proposta nova.

En absolut. Però en el moment actual, amb internet, l’educació mediàtica és més important que mai. Perquè fins ara eren els propietaris dels mitjans de comunicació els que decidien com havia de ser el mitjà i quina narrativa havia de tenir. En el cas de la televisió, per exemple, jo puc veure un programa de qualsevol país i encara que no entengui l’idioma, sóc capaç de reconèixer si es tracta d’un concurs, una comèdia… perquè tots els formats tenen una narrativa molt concreta, que es repeteix. Aquests formats també tenen en comú que no estan decidits pels usuaris, sinó pels mitjans. Perquè a l’audiència se li dóna poques opcions per participar. Si més no, d’una manera horitzontal i oberta.

I amb internet, vols dir, la cosa canvia i molt…

Sí, molt. A internet són els usuaris del mitjà els que decideixen.  Per això és important aprendre a participar i a participar creativament. ¿Quins són els serveis més perspicus de la xarxa avui dia? Facebook, per exemple. Un servei que va crear un estudiant i que va triomfar perquè els seus companys van decidir que els agradava. I ara els nanos van i decideixen que ja no els agrada Facebook perquè aquí també hi són els seus pares i per això es passen a Snapchat o es passen a Instagram perquè és més visual. A internet, cada petit graó d’usuaris de la xarxa decideix quina és la narrativa que li agrada i l’ús que en fa. Els grans mitjans de comunicació han provat de crear les seves versions a internet i cap ho ha aconseguit perquè a internet són els usuaris els que decideixen amb les seves participacions quin és el present de la xarxa, quina ha de ser la narrativa, el format… i la xarxa és molt evolutiva. Funciona amb una lògica molt diferent a la dels mitjans tradicionals. Ara mateix, en aquest mateix moment, els usuaris estan negociant com ha de ser el mitjà de comunicació internet.

“La Wikipedia no és gens horitzontal perquè cerca el consens i, per aconseguir-lo, elimina les opinions divergents.”

Sona molt bé, però anem a pams per no perdre’ns. Com aprenen els alumnes a ser crítics amb els mitjans i a participar d’una manera creativa a través d’internet? – que és en el que consisteix educomunicar, segons explicaves. Posem exemples concrets.

Depèn de l’edat dels alumnes s’haurà de fomentar el pensament crític i la participació creativa d’una manera o d’una altra. Treballar amb nens de 5 anys la participació a internet no és possible legalment o d’una manera directa. Però si que es pot treballar la lectura crítica dels mitjans. La majoria de contes, per exemple, tenen construccions ideològiques darrere amb les que puc no estar d’acord, però que haig de conèixer si els meus fills porten una motxilla de Frozen. L’individu és actiu quan decideix fer una lectura crítica. Abans crèiem que barri sèsam era el súmmum, el més educatiu que s’havia fet mai.

Hi ha un altre exemple que m’encanta. És el d’una sèrie d’animació que es diu Little Einsteins. Els protagonistes són quatre nens. Un és americà i pèl-roig, un altre és de raça negra, hi ha una nena xinesa i una altra de rossa. Van en una nau espacial i al final del capítol canten una cançó entre tots. Però la nau espacial sempre la condueix el nen blanc americà. I les frases “guais” de la cançó també les canta ell, els altres només fan de cor. Quan els preguntes als nens si no els sembla estrany, moltes vegades et sorprenen i se n’adonen. D’altres no, està clar. Però se’ls ha de fer pensar. I després, poden decidir que els agrada la sèrie i veure-la igualment.

I als adolescents, què els podem proposar?

Analitzar la Wikipedia. Abans tots ens pensàvem que la Wikipedia era el millor exemple de co-creació que existia. Doncs resulta que la Wikipedia no és una eina gens horitzontal, perquè busca el consens i per aconseguir-lo elimina les opinions divergents. A internet hem d’aconseguir que tots els punts de vista hi estiguin representats per igual i fomentar la cultura del respecte a allò diferent. Però no només això. Sinó també l’interès pel que ens és estrany, fomentar l’apreciació i el gust pel que és diferent. Això és de vital importància perquè no es tracta de respectar la diferència com un mal inevitable, sinó de comprendre que  en el que és diferent hi ha un filó de noves idees i que és aquí on es troba el més interessant. Aquests són alguns exemples de com treballar el pensament crític.

“No es tracta de dominar les eines digitals sinó de comprendre el potencial que hi ha al darrere i com ens han trencat els esquemes”

I la participació creativa, ¿com es fomenta entre els alumnes?

Posarem un exemple amb els treballs de grup. Fa uns anys, quan el professor deia, treballarem en equip, comptava els alumnes i feia els grups d’una mida determinada en funció del nombre total dels alumnes de la classe. I els separava per ordre alfabètic o els deixava escollir grup. Doncs preguntem-nos: ¿Per què tots els grups han de ser homogenis? ¿O per què els grups no es poden federar? ¿O per què un alumne al llarg d’un treball no pot canviar de grup o participar en més d’un grup al mateix temps? Es tracta d’assumir que els participants de la comunitat d’aprenentatge estan implicats en la comunitat. Jo, com a professor, no haig de fomentar la implicació d’una manera tan artificial.

Però això, què té a veure amb fomentar la participació creativa a través d’internet?

Que a través d’internet es poden canviar moltes coses, però no individualment sinó a través de xarxes de participació. I per això s’ha de saber com et pots integrar a una xarxa de participació.

Educomunicar, doncs, ens obliga a aplicar nous mètodes pedagògics…

Sense cap mena de dubte. Fomentar la horitzontalitat té la seva correlació pedagògica. Jo no puc creure en l’horitzontalitat i parlar als meus alumnes des del podi. Un professor que s’ho cregui ha de deixar participar als alumnes. I per això hem deixar de parlar d’educació i parlar d’aprenentatge. Això significa que són els alumnes els propietaris del seu procés d’aprenentatge i són ells que han de decidir què volen aprendre. Però aquest esquema, lamentablement, queda al marge del que permeten els models educatius actuals. Dins la cultura transmissiva i reproductiva, que és en la que es basa el nostre sistema educatiu, no és possible que els alumnes puguin decidir. I només quan és possible, es pot parlar d’horitzontalitat. Aplicar nous mètodes pedagògics té conseqüències interessants. Sobre les notes, per exemple. Per què he de ser jo qui les determini com a professor? L’alumne hauria de poder avaluar el seu aprenentatge d’una manera raonada conjuntament amb el professor. Però per arribar fins aquí, hi ha d’haver una preparació de tots dos.

“A moltes escoles i instituts es prohibeix l’ús del mòbil a classe. Això és estúpid!”

Creus que no estan preparats els professors?

El professor té tan interioritzat el model transmissiu que quan li diuen que ha de saber de noves tecnologies pensa que ha d’estar més preparat que els seus alumnes. Enlloc d’aprendre d’ells, que seria el més interessant. Però els professors no estan formats per això, se’ls educa per l’ús de la tecnologia. Twitter és molt fàcil de fer servir. I el domini de les eines no és el que és important. El que és necessari és un canvi conceptual que implica acabar amb el manteniment de l’estatus quo en la manera d’aprendre. Per exemple, en moltes escoles i instituts es prohibeix l’ús del telèfon mòbil a classe. Això és una estupidesa! I em permeto expressar-ho així perquè el potencial d’un adolescent o d’un nen dedicant la seva atenció cap a un lloc o l’objecte que sigui, és brutal! I això no es torna a repetir en tota la vida de l’ésser humà! No aprofitar aquest potencial per una finalitat educativa és desaprofitar una oportunitat.

 

raul eseeusee

Als alumnes d’avui dia se’ls considera “nadius digitals” perquè des que han nascut han estat en contacte amb les noves tecnologies. I per aquest motiu també se’ls considera més hàbils o més capaços que els seus pares o professors per utilitzar les noves tecnologies. Vist així, sembla que ells sempre en sabran més que els adults o que aniran per davant…

No es tracta d’això. Insisteixo, no es tracta de dominar les eines digitals sinó de comprendre el potencial que hi ha darrere i com ens han trencat els esquemes. Un altre exemple. Fa poc vam fer un exercici de participació creativa en una escola. Els nens havien de co-crear micropoemes a través d’una eina que es diu eseeusee. Aquesta eina permet la creació cooperativa de textos, en aquest cas poemes. Després de l’experiència vam passar un qüestionari als nens i als professors perquè valoressin l’exercici i, entre altres preguntes, els vam preguntar dos coses. Una, qui és el propietari d’aquests micropoemes? I dues, considereu que algú hauria de vigilar (o censurar) als participants perquè ningú escrigui “escombraria”? Tots els professors van coincidir a dir que cadascun dels nens era propietari del seu poema i que hi havia d’haver algú censurant i controlant el funcionament de l’eina. Els nens, en canvi, van dir que els poemes que havien creat eren de tots perquè els havien creat entre tots. És a dir, no és que en sàpiguen més, és que tenen una forma diferent de pensar.

Ja no es tracta d’ensenyar sinó de aprendre

No sé si em sembla molt positiu que no valorin que darrera d’una obra, en aquest cas del fragment d’un poema, sempre hi ha el treball d’un autor.

Aquesta és una reflexió i una manera de veure-ho des de l’òptica d’un adult. És evident que s’ha de valorar el treball d’un autor i fins i tot remunerar-lo. Però aquí no es tracta d’això. Els nens no anaven tant lluny, simplement consideraven que era una obra coral. Els professors parlen de treballar en grup o en equip, mentre que ells prefereixen veure-ho o definir-ho com un treball cooperatiu, perquè no consisteix en dividir-se el treball en parts. Evidentment, no ho expressen amb aquestes paraules, però ho entenen així.

I aquesta manera de treballar és innata en els nens o la potencia la tecnologia?

És molt difícil saber què va abans, si l’ou o la gallina. Però el que està clar és que ells entenen que la tecnologia serveix per això.

La conclusió, doncs, és que amb la irrupció de les noves tecnologies ensenyar ja no es pot fer com abans?

És que ja no es tracta d’ensenyar, es tracta d’aprendre. Com a professor, no puc ser el guardià del saber. És impossible que jo pugui tenir tots els coneixements al cap quan a internet els puc trobar en trenta segons. Haig d’ensenyar a ser crític. I per aconseguir-ho, primer jo mateix m’haig de creure que hi ha gent que arriba a conclusions tan vàlides com les meves. Enfortir el múscul crític de l’alumne pot voler dir que un dia arribi un alumne i et critiqui. I que si el raonament és assenyat i ben assentat, pot ser tan vàlid com el teu. O sigui, que el repte dels professors es troba en aprendre a desaprendre pràctiques que ja no serveixen. Els professors ja no poden seguir anant sempre per davant dels alumnes, i no passa res. Poden aprendre al mateix temps que ells i d’ells. Crec que els professors han de ser guies cap al saber. Com a professor de màster per exemple, em pregunto: Per què haig d’uniformitzar a tots els alumnes amb l’objectiu que tots surtin sabent el mateix, si cap d’ells és igual ni tenen els mateixos interessos? O per què li explicaré a aquesta gent que ve d’àmbits tant diversos algunes coses que potser coneixen millor que jo? Per aprendre, el millor és que ens impliquem tots en la comunitat d’aprenentatge: alumnes i professors.

Última pregunta: A les facultats d’educació, s’imparteix una assignatura sobre educomunicació als nostres futurs mestres i professors? 

A mi em consta que hi ha molta gent fent esforços en moltes universitats espanyoles per educar en això. Però em temo que mentre sigui sent una part del temari o només una assignatura vol dir que els que fan els programes dels graus no entenen la importància d’aquesta matèria actualment. És com si en una carrera d’enginyeria les matemàtiques fossin només una part del currículum, quan totes les assignatures requereixen tenir coneixements de matemàtiques.

 

Si voleu saber-ne més, us deixem aquests enllaços:

Qué és l’educomunicació?, article de Raúl Anton Cuadrado.

Els dies 6 i 7 de novembre d’aquest any es celebrarà el I Congrés d’Educomunicació de Sòria sota el lema “La cultura participativa de baix a dalt”. Raul Anton Cuadrado hi participa amb la ponència “Cap a una participació horitzontal i oberta. El model de raïms i eseeusee.com. 

 

By with No Comments 2

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *