JESÚS SALIDO: “Als pares els costa veure el costat educatiu d’internet”

JESÚS SALIDO: “Als pares els costa veure el costat educatiu d’internet”
DIGERATI: Jesús SalidoExpert en: el paper de les famílies a l’escola. Currículum: president de la Confederació Espanyola d’Associacions de Pares i Mares d’Alumnes (CEAPA). L’any 2002 va entrar a l’AMPA de l’escola de la seva filla i va començar a interessar-se per la millora de l’educació pública. Des de llavors, la seva vida va canviar. Sense deixar la seva feina de conductor d’ambulàncies a la Casa de Socors de Zaragoza, es va convertir en vocal autonòmic de CEAPA a Aragó i, més tard, en vicepresident de la confederació. Ara, com a president, segueix reivindicant que les polítiques educatives tinguin en compte a les famílies.  

Quin paper juguen actualment les noves tecnologies a classe?

Ara mateix estan de capa caiguda. Van tenir un auge molt important, potser desmesurat i incontrolat, que va estar molt bé però, lamentablement, per diferents criteris de diferents governants, actualment hi ha comunitats que tenen projectes molt bons però en d’altres, les noves tecnologies han estat ignorades. A més, amb la crisi i el canvi de govern, les noves tecnologies que s’han intentat implantar a classe han estat a costa de les famílies, que les han hagut de comprar.

Quin creus que hauria de ser llavors el paper de les noves tecnologies a l’aula?

Jo no sóc docent ni pedagog, però crec que les noves tecnologies són la realitat d’avui. Cal utilitzar-les en positiu i tenen moltíssimes possibilitats per incentivar l’alumnat, perquè el major problema del fracàs escolar, de l’apatia dels alumnes, és el propi sistema. La metodologia actual és avorrida, no és participativa, està basada en classes magistrals en què els alumnes han d’estar asseguts, quiets i callats. Això ja no serveix. Les noves tecnologies tenen un paper fonamental de motivació i d’ampliació de coneixements perquè ens permeten anar més enllà del que diu un llibre.

Per la teva experiència com a pare i com a president de la CEAPA, què saben les famílies sobre internet?

Això va en funció de l’edat de cada pare o mare. Jo, per exemple, em vaig haver d’adaptar a les noves tecnologies si o si. No volia, però em vaig adonar que conviurien amb nosaltres i que no havia de veure-les com una cosa negativa que et limita i et treu altres tipus de relacions. Com a pares, la nostra formació sobre noves tecnologies és limitada, però n’hi ha alguns que en saben molt perquè, en el fons, per la quantitat de possibilitats que ofereixen, acaben enganxant.

Els nostres fills, però, han nascut amb això, ho tenen interioritzat, ho veuen cada dia i tenen més formació que nosaltres. Des de CEAPA el que intentem transmetre és que les noves tecnologies no són dolentes només perquè nosaltres no les dominem tant com els nostres fills; això és lògic i normal. No hem de promoure un ús restrictiu de les noves tecnologies, ni tractar de controlar què diuen, què fan o amb qui es relacionen els nostres fills. Hem de orientar-los en la confiança cap a nosaltres perquè, si algun dia tenen problemes a internet, puguin acudir als seus pares. No és que ells, per ser menors, siguin menys espavilats. Ells tenen molta més formació en noves tecnologies, però això no vol dir que nosaltres perdem autoritat o que les haguem de prohibir, aquesta no és la nostra funció.

“Com que és una cosa nova que senten que no controlaran mai al 100%, moltes famílies prefereixen prohibir, controlar i qüestionar l’ús de les noves tecnologies”

¿Els pares són conscients que també cal educar en noves tecnologies? ¿Són conscients que tant ells com els seus fills han de tenir competències en l’ús d’internet?

Cada vegada més. És que abans era més fàcil controlar l’ús d’internet… Hi havia un únic ordinador a casa i es col·locava en un espai comú, on hi fos tota la família. Des de l’arribada de les tauletes i els mòbils, internet ja ens acompanya a tot arreu i els pares s’han adonat que cal familiaritzar-se amb la xarxa. També és veritat que hi ha famílies que són conscients que mai podran posar-se al dia perquè no ho viuen amb tanta intensitat com els adolescents. Però això no vol dir que no ens impliquem, que ho donem per perdut o que no ens sembli important. Els centres educatius haurien d’incidir més en les noves tecnologies, i no només sobre el seu ús responsable, sinó també com una eina més a l’aula. Costa molt conscienciar els pares i mares que el mòbil pot ser educatiu. Costa perquè encara no tenim interioritzades les noves tecnologies com una eina positiva, sinó com un entreteniment, un joc que de vegades dispersa, distreu i allunya als nostres fills de l’important, que són els estudis.

Dius que els pares només veuen la part lúdica d’internet, però ni tan sols juguen amb els seus fills a la xarxa.

Per la bretxa generacional, que no té per què existir si som capaços d’incorporar internet a la nostra vida quotidiana. Igual que els videojocs, que també poden servir per aprendre, el mòbil s’ha demonitzat, es veu com una cosa que t’aïlla, que dificulta la comunicació. Encara que nosaltres, com els joves, també estiguem mirant el mòbil constantment, només demonitzem aquesta actitud quan la fan ells.

Si pensem que la xarxa és cosa de joves, ens costarà incorporar-la a la nostra vida i, molt més, compartir-la amb els nostres fills. Les noves tecnologies, de fet, són una manera de comunicació intrafamiliar. Avui mateix, per exemple, li he enviat la foto d’un tuit que corria per internet a la meva filla, de 16 anys i m’ha dit que la imatge era falsa i que el comentari no era obra de l’autor en qüestió. El seu nivell en competències digitals quan tenia 10 anys era el d’una nena de set, pero avui, en canvi, m’ha sorprès. Ha analitzat i contrastat si la foto era real, i jo no. T’ho explico perquè és un exemple de que la imatge de que els adolescents viuen tancats en un món irreal fomentat per les noves tecnolgies és absolutament falsa.

Alguns temen les xarxes socials, internet i els ordinadors porque creuen que poden restar autoritat al mestre o als pares.

És un discurs que està molt estès entre sectors conservadors, però nosaltres no el compartim en absolut. Fa anys es va implantar un programa 2.0 per incloure les noves tecnologies a l’aula i molts professors no el van implantar. Perquè no tenien formació, perquè no van voler formar-se o perquè, tot i formant-se, van pensar que la seva competència seria inferior a la dels seus alumnes i que, si no dominaven les noves tecnologies, podrien ser qüestionats i perdrien autoritat. I això, lamentablement, es trasllada a les famílies. Com que és una cosa nova que senten que no controlaran mai al 100%, moltes famílies prefereixen prohibir, controlar i qüestionar l’ús de les noves tecnologies. La seva manera d’entendre internet és controlar el seu ús i accés perquè creuen que si els fills ens dominen en l’ús de les noves tecnologies, la seva autoritat minvarà.

 “Si pensem que la xarxa és cosa de joves, ens costarà molt incorporar-la a la nostra vida i, molt més, compartir-la amb els nostres fills”

Aquesta por dels pares i d’alguns professors a perdre autoritat… ¿es deu al fet que ja no són l’única font de coneixement possible, com abans?

És que internet enriqueix la classe i el contingut; motiva. No es pot viure d’esquena a la realitat. Hi ha una dita que diu que estem educant nens del segle XXI en edificis del segle XX i amb metodologies del segle XIX. No és cert que l’educació i el comportament de l’alumnat fos millor abans. És diferent. Com dius, abans, el professor era l’única font de coneixement, però ara la societat està més formada i és capaç de qüestionar. Viure d’esquena a la realitat del món no és bo.

El principal handicap dels professors que volen modernitzar les metodologies són els propis companys perquè és més fàcil seguir fent el que s’ha fet sempre que fer coses diferents. M’ho han reconegut moltíssims professors, no és una impressió. Hi ha reticències entre els professors perquè no volen canviar els seus hàbits. Està tot inventat, el que cal ara és voler i voler transmetre. No es tracta de buscar una figura d’autoritat i d’infal·libilitat com de vegades es pretén, sinó de fer una casa oberta i participativa on es tingui en compte a tothom.

By with No Comments 0

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *