Aquest curs 2019-20 el servei d’educació de l’Ajuntament de Banyoles i les AMPES dels centres educatius del municipi, ens han convidat a participar en el cicle de conferències “Eduquem en família”. La pregunta que hem plantejat a pares i professors des de Passaport Digital és: Com eduquem per ser competents digitals?

Parlem de com gestionar la identitat digital, d’aprendre a combatre l’odi i l’assetjament a la xarxa o de com detectar les fake news. I ens preguntem també per què serveixen les xarxes socials. Us deixem un vídeo-resum de la xerrada per si voleu prendre apunts.

 

El programa Eduquem en Família està organitzat conjuntament per les AMPA dels diferents centres educatius de Banyoles, des de l'escola bressol fins els instituts de secundària, conjuntament amb el Servei d'Educació de l'Ajuntament i consisteix en un seguit de xerrades o activitats formatives per a famílies o persones interessades en l'educació.

També participarem en el programa “Eduquem en família”

Aquest curs ens fa molta il·lusió poder dir que Passaport Digital s’estrena a Banyoles. Ens fa il·lusió perquè per nosaltres significa formar part d’un nou projecte educatiu i això, sempre és un repte i una motivació. Però sobretot perquè es tracta d’un projecte educatiu organitzat conjuntament pel Servei de l’Educació de l’Ajuntament de Banyoles i les AMPA dels diferents centres educatius del municipi (escola bressol, escoles i instituts). El que significa que compta amb la implicació de les famílies de l’alumnat dels diferents centres i tota la comunitat educativa. Els tallers es poden consultar a la Guia de Recursos Educatius.

 

En total, des de Passaport Digital realitzarem una quarantena de tallers a tots els instituts de Banyoles entre secundària i batxillerat que giraran al voltant de diferents temàtiques. Amb els alumnes de batxillerat, aprendrem a cercar i contrastar informació a la xarxa. Una competència digital imprescindible per aquells que volen seguir estudiant i per detectar el fenomen de les “fake news”.  Amb els alumnes de secundària, reflexionarem sobre com ens presentem i ens comportem a la xarxa a través de l’anàlisi de la nostra identitat digital; ens preguntarem per què serveixen les xarxes socials i quin ús n’estem fent; aprendrem a llegir imatges; i a comunicar-nos en el format dels nous mitjans.

D'altra banda, per anar escalfant motors abans de començar els tallers, des de Passaport Digital participarem també en el programa  Eduquem en Família que aquest any arriba a la seva novena edició. Serà el dijous 8 de novembre en una taula rodona sobre l’ús i abús de les tecnologies amb Jordi Bernabeu i Pere Cornellà a l’Auditori de l’Ateneu de Banyoles. Jordi Bernabeu és psicòleg i educador especialitzat en atenció a adolescents i joves. Sobretot en temes de prevenció en el consum de drogues i usos 2.0. Pere Cornellà és mestre, pedagog i expert en gamificació i tecnologia educativa com a mètode per a revolucionar l’educació.

 

"No siguis estrella" és el lema d'una campanya que ha engegat aquest any UNICEF per conscienciar als nens i als adolescents de la repercussió que pot tenir la informació que comparteixen sobre les seves vides a les xarxes socials. El plantejament, la posada en escena i el lema d'aquesta iniciativa per conscienciar sobre la importància de gestionar la nostra privacitat ens agraden molt, però creiem que als adults també els hauriem de demanar el mateix que als nens. Perquè ja sabem que els adults són sempre l'exemple a seguir. I moltes vegades són ells els que "van d'estrelles" per les xarxes socials o "fan ser estrelles" als seus fills sense el seu consentiment.

Compartim el vídeo, a veure què us sembla!

Parlem de la nostra experiència al SONGOT@lab

Aquest curs ens han demanat participar en un laboratori d’idees i creativitat anomenat SONGOT @lab. Es tracta d’un espai creat per l’organització Ayuda en Acción al barri de Son Gotleu de Palma de Mallorca on s’anima als joves del barri a aprendre i a crear a través de la tecnologia. I a posar-hi ganes, imaginació i esforç!

El l@b, com l’anomenen els nois que participen en el projecte, és un espai alternatiu d’aprenentatge on els joves experimenten amb la tecnologia. Nosaltres vam desembarcar a l’IES Josep Sureda i Blanes per parlar d’identitat digital i per fer un taller sobre memes com a exemple de participació ciutadana.

Què volem dir quan parlem d’idenitat digital?

Conceptes com el d’identitat digital o el de participació ciutadana donen per moltes hores d’estudi i de debat però el nostre objectiu és sempre portar la teoria a la pràctica perquè s’entengui quina utilitat té el que expliquem. Quan comencem els tallers i anunciem als alumnes que tractarem temes relacionats amb la gestió de la nostra identitat digital per exemple, la majoria s’imaginen que parlarem de la imatge que projectem a través de les fotografies que compartim i pengem a la xarxa. I, tot i que no van desencaminats perquè la imatge també conforma la nostra identitat digital (és a dir, si pengem una imatge a Instagram en que ens mostrem com no som això pot afectar-la), nosaltres volem anar una mica més enllà!

Els plantegem què vol dir tenir una reputació a la xarxa, com creuen que ens influencien els altres i viceversa o què significa que tots plegats tenim per llei, dret a l’oblit. Preguntes que contestem a partir de casos reals i entre tots. Per això plantegem exemples com el d’Anna Allen o el de Justin Saco. Però sobretot els animem a que ens expliquin com gestionen la seva identitat digital en primera persona o que analitzin com ho fan les persones del seu entorn més proper. Així va ser com un dels nois que participava al taller ens va explicar per exemple, que juntament amb uns companys de l’institut havien decidit obrir un compte en nom d’un altre company de classe sense demanar-li permís. El compte, era per penjar-hi fotos seves que a ells els semblaven “gracioses” - ens va dir.  Després d’estirar el fil, vam descobrir que el que per uns pot semblar graciós, pel protagonista de la història pot no ser-ho gens.  I vam arribar a la conclusió que cal reflexionar sobre les conseqüències del que fem a la xarxa i sobre el rol que adoptem. Tot plegat, per saber respondre’ns a la pregunta: el nostre comportament online i offline es coherent?

I per què treballem els memes com a exemple de participació ciutadana?

Els memes poden ser simples acudits o missatges de protesta molt potents. Sempre depèn de la intenció de l’emissor. I això és el que pretenem demostrar amb aquest taller. Analitzem memes d’actualitat per comprovar que el missatge no sempre és fàcil de comprendre. Perquè a vegades els memes ens demanen estar al dia de l’actualitat política o tenir cert nivell cultural per entendre la crítica que ens volen transmetre. A més, els memes també són un exemple de com els nous mitjans que tenim a l’abast ens permeten actuar com a EMIRECS segons la definició de Jean Cloutier. És a dir, que són un exemple de com nosaltres hem deixat de ser exclusivament receptors de continguts per convertir-nos al mateix temps en emissors. D’aquí el concepte EMI (emissor) +REC (receptor).

A través dels memes, al SONGOT @lab hem pogut saber quins són alguns dels temes que més preocupen als joves sobre el barri, l’institut i fins i tot sobre política internacional. Els alumnes han fet memes denunciant la gestió dels residus del barri o denunciant les polítiques de Donald Trump. Aquí us en deixem alguns exemples!

El projecte Songotl@b de Palma de Mallorca forma part del programa nacional d’Ayuda en Acción l@s4Opps. L’objectiu d’aquest programa és contribuir a revaloritzar la imatge dels entorns coneguts per la seva problemàtica o vulnerabilitat, oblidant el valor social que també tenen. Si voleu més informació, la trobareu aquí.

Nosaltres, ens ho vam passar molt bé!

Apunts del que estem aprenent als tallers

Durant els mesos d'octubre i novembre, als tallers que impartim als instituts de Parets del Vallès (IES Torre de Malla, IES Montserrat, IES La Sínia i IES ACESCO), ensenyem i aprenem al mateix temps. Compartim aquí les reflexions que hem extret de les classes d’aquests dies en forma d’apunts.

Control F

A aquestes alçades de la pel·lícula, la majoria d’usuaris d’ordinador saben per què serveix prémer les tecles Control+C o Control+V a l’ordinador.  Són short cuts (el que en català podríem traduir per “dreceres”) que ens ajuden a executar les ordres d’una manera més ràpida i còmode des del teclat quan treballem amb l’ordinador. Aquests són els més coneguts. El primer serveix per copiar textos i el segon, per enganxar-los. Però hi ha molts més shortcuts que ens fan la vida més fàcil a l’hora de treballar. Només cal fer una cerca a Google per trobar més exemples: “Control+Z”  per desfer una ordre, “Control+X” per tallar, “Control+Esc” perquè ens aparegui el menú d’inici... La majoria d’aquestes dreceres tenen la mateixa funció que el comandament de la tele com a invent, ens estalvien esforç. Però n’hi ha que ens ajuden a destriar el gra de la palla quan cerquem informació. I en un mitjà on l’allau de dades es fa impossible de digerir, ens preguntem: com pot ser que la majoria d’adolescents amb qui hem treballat aquests dies no conegui l’existència de la drecera “Control+F”? Els seria molt útil a l’hora de fer treballs per l’institut! Ens sorprèn tenint en compte el nombre d’hores que passen a la xarxa i com dominen i coneixen eines més complexes.

La bombolla de filtres

Vivim en una bombolla de filtres. I això n’és una prova: algú s’ha plantejat mai per què quan fem una cerca, Google ens completa el text sobre el que estem buscant quan introduïm una paraula? D’entrada a tota la classe li sembla molt pràctic, quan plantegem el que els algoritmes ens amaguen i el rastre que deixen les nostres cookies, ja no ho veuen tan clar...

El vistaco

Avui hem après que quan parlen del “vistaco” es refereixen al doble check de Whats App. Aquest senyal que ens indica que el receptor del nostre missatge ja l’ha llegit i que ens està tornant cada vegada més impacients i, en alguns casos, fins i tot bojos. Què passa si la nostra parella rep (doble check) i llegeix (doble check blau) un missatge que li hem enviat, però no ens contesta? Doncs hi ha pocs alumnes que ho trobin admissible. “Si un mensaje tiene el vistaco y mi novio no me contesta, me pongo muy nerviosa”, “no puedes dejar un mensaje con el vistaco y no contestar. Eso no esta bien”. Aquests són alguns dels comentaris que hem sentit aquests dies durant els tallers de violència de gènere i que conviden a la reflexió sobre com la tecnologia s’ha convertit en una eina de control.

Els nous mitjans, segons Lev Manovich

Ja fa molt temps que parlem de noves tecnologies i de nous mitjans. Tant, que l'adjectiu "nou" ha perdut el seu sentit. Tot i així, potser no ens haguem parat a pensar detingudament per què ens referim d'aquesta manera a les tecnologies i als mitjans que fem servir actualment. Per què són nous els nous mitjans de comunicació, per exemple?

A El llenguatge dels nous mitjansLev Manovich ens dóna totes les respostes. Es tracta d'una anàlisi que ens ajuda a entendre per què els nous mitjans suposen un punt d'inflexió respecte al model comunicatiu anterior i ens situen en un nou paradigma. Anem a enumerar els exemples més significatius i més comprensibles per a la majoria dels mortals. Manovich és professor de ciències de la computació a la Universitat de Nova York i un referent teòric quan es parla de nous mitjans.

Un article imprès en paper no permet ser manipulat. Una veu que ens arriba a través d'ones hertzianes no permet ser editada

En primer lloc, hem de tenir en compte que els nous mitjans són programables. I aquesta és la diferència més important respecte als vells perquè no hi ha cap precedent històric d’un mitjà que abans permetés ser programat. És per això que no és possible comparar els nous mitjans amb els vells mitjans, ja que la seva lògica de funcionament és molt diferent. Els nous mitjans, explica Manovich, són programables perquè són, en essència, una representació numèrica i, per tant, poden estar sotmesos a qualsevol manipulació algorítmica. Una suma de zeros i uns, en definitiva. O el que es coneix com a software. Visualitzem els vells mitjans com la premsa, la ràdio i la televisió i la diferència es comprèn ràpidament. Un article imprès en paper no permet ser manipulat. Una veu que ens arriba a través d'ones hertzianes no permet ser editada.

Aquesta gran diferència entre els nous i els vells mitjans serveix per introduir-ne una altra. I és que gràcies al fet que els nous mitjans són programables, aquests permeten automatitzar moltes operacions de creació, manipulació i accés. Pensem, en aquest cas, en els gestors blocs com WordPress o de vídeos com YouTube. No cal que tinguem grans coneixements per fer servir els nous mitjans perquè una gran part de la feina que en els vells havien de fer tècnics especialitzats, en els nous mitjans ens ve feta pel software.

Però el que d'entrada sembla un avantatge, per Manovich també es pot interpretar com un inconvenient. Adverteix que el software limita el nostre procés creatiu com a humans. És a dir, podem o sabem fer amb el programari el què el programari ens permet que fem o fins on arriben els nostres coneixements. Però la gran majoria de nosaltres no sabríem desenvolupar un software que ens permeti crear d’una altra manera. La nostra creativitat està limitada pel que ens permet el software.

Els nous mitjans redefineixen el concepte d’autor

Una altra característica important dels nous mitjans és que comparteixen el mateix codi digital. Això fa possible que els puguem reproduir en una mateixa màquina (ordinador, tauleta i mòbil) o que un contingut dels media pugui existir en diferents versions que, al mateix temps, són potencialment infinites. Això explicaria, segons Manovich, per què l’autor dels continguts està perdent el prestigi del que gaudia fins ara. I és que aquesta característica dels nous mitjans redefineix, segons el teòric, el concepte d'autor.

La propietat o el que considerem el dret d'autor -explica- s'ha convertit en un prototip i les diferents versions que es fabriquen o circulen son derivades que ens poden semblar tan genuïnes com el contingut original. Així, es fa molt difícil (i en alguns casos impossible) trobar l'autor original d'un contingut. És per això que els nous mitjans ens estan obligant a replantejar-nos el concepte d'autoria. Fer versions és, precisament la feina dels curadors de continguts o els community managers.

Els nous mitjans valoren molt la individualitat i donen a l'usuari la possibilitat de consumir continguts a la carta

Els nous mitjans, a més, tenen en comú que són interactius. Donen al receptor la possibilitat de participar al mateix temps que li permeten convertir-se en emissor de continguts. Però els avantatges per al receptor no acaben aquí. Els nous mitjans també permeten l'accés aleatori als continguts. Això significa, per exemple, que el lector, si vol, ja no ha de fer una lectura lineal de principi a fi, explica per què en el format digital els mitjans han canviat la manera de narrar i presentar la informació, i per què tenim més problemes de comprensió lectora.

Finalment, també és important destacar que els nous mitjans valoren molt la individualitat i donen a l'usuari la possibilitat de consumir continguts a la carta. Un factor que ha fet augmentar el consum de continguts audiovisuals en línia al mateix temps que, com saben molt bé els anunciants, també ha fragmentat l'audiència.

A la pregunta "Per què són nous, els nous mitjans?", aquestes són algunes de les respostes que ens dóna Manovich.

 

 

 

Ser la Barbie no és fàcil. Haver d’estar sempre guapa i perfecta per qualsevol ocasió és esgotador. Però ara, amb les xarxes socials, encara resulta més difícil perquè no només cal ser la millor sinó sobretot, semblar-ho. Ho podeu comprovar vosaltres mateixos.

@Socalitybarbie fa una paròdia de les fotos que la gent penja a Instagram quan vol fer veure que la seva vida és fantàstica. Like a Barbie girl in a Barbie world, com deia la famosa cançó. Es tracta d’un compte crític d’Instagram amb la pròpia xarxa social i que ja registra milers de seguidors. L’anònima fotògrafa que hi ha darrera d’aquest perfil critica que en aquesta xarxa social la majoria de fotografies que pengen els usuaris s’assemblen i es repeteixen constantment. Cal semblar un hipster, fer servir molts filtres i recórrer a una llista de hashtags absurds per retratar un instant. Però sobretot, deixa clar, que cal molt d’ego.

Cuando una herramienta es predominante, es fácil que su uso se convierta en norma

Primera escena del día: suena el despertador. Ya no me despierta el reloj, lo hace el móvil. Abro un ojo mientras alargo el brazo para apagar la alarma y comprobar qué hora es. Con este mismo ojo, veo que me han llegado varios mensajes de Whats App e instintivamente los abro. La mayoría son de grupos que dicen buenos días. Segunda escena: saco el teléfono del bolsillo por qué tengo que hacer una llamada importante. Antes de marcar el número, descubro que me ha llegado unos cuantos watsaps más y no puedo evitar ponerme a mirar quien me ha escrito. Resulta que mi compañero de trabajo me reclama urgentemente un documento que ayer dejé terminado pero que ahora no encuentra por ninguna parte. Le doy explicaciones, indicaciones y justificaciones. ¡Ostras! ¡Ya no recuerdo a quién tenía que llamar! ¡Se me ha ido de la cabeza! ¿No debía de ser importante? Tercera escena: a media mañana los watsaps se me acumulan pero todavía no he encontrado un momento para contestarlos, aprovecho que ando por la calle para hacerlo. Cuarta escena: he quedado para comer con una amiga, llega tarde y me aburro mientras la espero. Cojo el móvil del bolso para comprobar si alguien me ha vuelto a escribir algún watsap. Resulta que no hay ningún mensaje nuevo y como ya no tengo ninguna conversación pendiente porque las he contestado mientras andaba, empiezo una conversación con otro contacto del que hace días que no sé nada. Además, como me estoy aburriendo, así paso el rato. Quinta escena: mi amiga me pone al día de su vida mientras se toma alguna pausa para contestar watsaps. Se disculpa diciendo que son urgentes y que no pueden esperar. Sexta escena: estoy conduciendo y el móvil no para de sonar, me están llegando nuevos watsaps y el teléfono me avisa cada vez que entra uno nuevo. Ahora no puedo contestar - pienso. Esperaré a que el semáforo se ponga rojo para hacerlo. Pero quizás ahora que el tráfico va más lento puedo contestar con algún "ok". La respuesta es corta y directa, y permite ser escrita de manera muy rápida. Lo hago.

El 94% de las personas que envían mensajes de texto a través del móvil utilizan el Whats App.

odio whtas appSéptima escena: salgo de una reunión de trabajo y me encuentro con 80 mensajes por leer en uno de los grupos. ¿Qué me he perdido? ¿Qué está pasando? - Me pregunto. Comienzo a leer en diagonal parada en medio de la calle. Resulta que han enviado un vídeo muy divertido y a todo el mundo le hace mucha gracia. Contesto con cuatro emoticonos que lloran de risa para decir que a mí también. No he podido escuchar bien el audio pero por las imágenes que he visto parecía muy divertido. Octava escena: mi jefe nos comunica que acaba de crear un grupo de Whats App para poder hablar de temas de trabajo. De este modo, nos dice, podremos estar en contacto directo entre nosotros y todos estaremos al día de todo. Novena escena: ¿otra vez? el pesado de turno me vuelve a enviar la típica cadena de mensajes que debo reenviar a diez amigos si no me quiero morir. Es el típico amigo-spam o spam-amigo. Un día se lo diré. Mientras tanto, le respondo con un emoticono. No sea que piense que paso de su mensaje y se ofenda. Décima escena: llego a clase de swing. Se acaba la clase y el profesor nos propone si queremos añadirnos a un grupo de Whats App para que nos podamos intercambiar vídeos de las clases. Harta de tanto grupo, me decido a decir que prefiero no formar parte a él. Todo el mundo me mira como si fuera un ser antisocial. Pero yo he conseguido no añadir un grupo más en mi lista de chats. Este ha sido mi triunfo del día de hoy con el Whats App. Décima escena: cansada, me voy a la cama, y cuando estoy consiguiendo conciliar el sueño: "Cling". Me llega otro p ... mensaje de Whats App. ¿Quien debe ser a esta hora? ¡Pero si es la una! Ya lo miraré mañana. O no... ¿Y si es importante? A esta hora quizás sea algo grave. Después de mi triunfo anterior, me vuelvo a rendir al Whats App.

España es el primer país europeo en el ranking donde más se utiliza esta aplicación y el cuarto en todo el mundo.

Estas once escenas representan un comportamiento típico. Como estas encontraríamos muchísimas más de ejemplo pero son suficientes para hacer el retrato robot del uso que la mayoría de usuarios hacemos del Whats App. Resulta que 4 de cada 10 personas consultamos los mensajes que nos llegan a través de esta aplicación varias veces cada día. Contarlas, ya nos resulta más difícil. Estas varias veces pueden llegar a ser tantas que perdemos la cuenta y es imposible establecer un baremo. Pero que nadie se piense que esto significa que estamos enganchados. Repetimos el mensaje: se ve que se trata de un comportamiento típico y que estamos dentro de la estadística. No sé si esto nos debe consolar pero es lo que dicen los datos. Los adictos, son los que les provoca angustia separarse de su teléfono móvil y que el consultan de manera compulsiva a lo largo del día. Y aunque no son la mayoría, tampoco son pocos. Actualmente tres de cada diez usuarios reconocen vivir pegados al Whats App. Esto es lo que revela un estudio del CIS que sólo ha encontrado, atención, un 4% de la población que consulte el móvil al menos una vez al día. Estos sí que no son "normales" como nosotros, son una rara avis.

caca whats apVivimos en un país donde actualmente ya hay más móviles que habitantes y donde seis de cada diez personas que tienen, utilizan las aplicaciones de mensajería instantánea para comunicarse. Todos, optan por utilizar Whats App (94,6%). Es la aplicación estrella. Estas cifras, que nos pueden parecer muy obvias, no son las mismas en todos los países del mundo. España es el primer país europeo en el ranking donde más se utiliza esta aplicación y el cuarto en todo el mundo. En el ranking europeo, por detrás de España encontramos Italia, Holanda y Alemania; y en el mundial, sólo nos superan Sudáfrica, Singapur y Hong Kong. En la cola de Europa está Francia y al final de la lista por países del mundo, Estados Unidos. El éxito del Whats App a estas alturas es de sobras conocido: es gratuito, nos permite comunicarnos de una manera inmediata, interactuar en grupo y mantener las relaciones con nuestros contactos. El precio que estamos pagando por todos estos supuestos beneficios, aún está por ver.

Formar parte de un grupo de Whats App del trabajo no es obligatorio por contrato.

El Whats App ya ha demostrado que es una herramienta que no respeta la privacidad, que puede ser perjudicial para las relaciones de pareja, que puede ocasionar conflictos en el caso de los grupos de trabajo, que puede convertirse en un instrumento de marginación o bulling en las escuelas y que es la causa de muchas distracciones al volante. Claro que siempre depende del uso que nosotros hagamos - podemos pensar. Y es verdad. Somos nosotros que debemos y podemos decidir qué uso queremos hacer de la tecnología. Pero en el caso del Whats App, posicionarse no resulta tan sencillo.

Cuando una herramienta se convierte en predominante como es el caso, es fácil que el uso que haga la mayoría se convierta en norma. Es decir, si todos damos por sentado que los watsaps se deben contestar el momento, que es de mala educación rechazar una invitación a un grupo o marchar directamente de éste, que no pasa nada para contestar watsaps mientras estamos manteniendo una conversación presencial con otra persona, que es posible caminar por la calle como unos zombis mientras escribimos o que podemos enviar mensajes a cualquier hora del día, corremos el riesgo de convertir estos comportamientos en un hábito o una costumbre aceptada y normalizada socialmente. Es entonces cuando el que rechaza la invitación a un grupo, no contesta de forma inmediata o no está siempre localizable a través de este canal, es visto como una especie extraña. Por eso los expertos nos recomiendan que marquemos nuestros propios límites y que seamos coherentes con nosotros mismos. O lo que es lo mismo, si no queremos ser esclavos de estas normas sociales no escritas en ninguna parte o simplemente no nos gustan, no entramos en el juego.

Esto implica que aunque los mensajes nos lleguen de forma inmediata, debemos ser conscientes de que no es necesario que la velocidad de la respuesta sea recíproca. Hay que ser respetuoso y paciente con el tiempo de respuesta de cada uno. Si el caso es que formar parte de muchos grupos de Whats App nos estresa, tenemos muchas opciones: silenciarlos, desactivar los avisos, darnos de baja, no añadirnos a más grupos de lo que podamos soportar o simplemente valorar la conveniencia de pertenecer a uno. Si siempre aplicamos el mismo criterio, a nadie le parecerá extraño. Seremos coherentes. Formar parte de un grupo de Whats App del trabajo por ejemplo, no es obligatorio por contrato. Nadie nos puede obligar. Tener un hijo, no implica que también te tengan que interesar las conversaciones que circulan por Whats App entre los padres de la escuela.

Hay a quien le parece normal dejar una pareja por Whats App, despedir a un trabajador o comunicar una mala noticia.

fuck whats appVarios estudios sobre comunicación ponen de manifiesto que cuando nos comunicamos en persona, el contenido verbal sólo representa un 10% del impacto de nuestro mensaje, mientras que la comunicación no verbal (gestos, actitud, mirada ...) supone un 50% del impacto total. El otro 40% del alcance del mensaje corresponde a lo que se conoce como comunicación paraverbal (matices, entonación, énfasis, pausas ...). Lo que explica muchos de los malentendidos que se producen cuando nos comunicamos por Whats App. Por muchos emoticonos y mayúsculas que usemos, la comunicación en persona tiene unos matices que la comunicación escrita no podrá sustituir nunca. En función de lo que tengamos que decir pues, tal vez deberíamos preguntarnos más a menudo cuál es el canal de comunicación más apropiado. En cambio, no parece que lo hagamos muy a menudo.

Hoy en día hay a quien le parece normal dejar una pareja por Whats App, despedir a un trabajador o comunicar una mala noticia. Hay muchos ejemplos de mensajes que requieren de una comunicación en persona. Pero ahora mismo, nueve de cada diez personas preferimos enviar mensajes escritos en lugar de hablar por teléfono a la hora de comunicarnos porque parece que el Whats App nos lo pone más fácil. Vuelven a ser datos del mismo estudio del CIS que citábamos antes. Los psicólogos añaden que esta facilidad de comunicación también genera adicción y cobardía. Adicción porque podemos soltar lo que sea, cuando sea y a quien sea. Sólo tenemos que pulsar la tecla enviar. Y cobardía porque por Whats App nos podemos atrever a decir cosas que nunca diríamos en la cara. Por eso el Whats App resulta tanto nocivo cuando hay una ruptura sentimental, por ejemplo.

Más de la mitad de la población considera que el uso de las nuevas tecnologías ha incrementado los conflictos familiares

El mismo estudio también explica que una de cada diez personas se ha arrepentido de haber enviado un watsap alguna vez y que un 5% confiesa haber tenido problemas con otras personas por contenidos enviados por ellos mismos. Pero tomemos los datos más optimistas. Según el estudio del CIS, la mayoría de la población piensa que las nuevas tecnologías le han ayudado a incrementar las relaciones con familiares que viven lejos y con sus amigos de siempre.

Sin embargo, es inevitable preguntarse: ¿cómo puede ser que si actualmente más de la mitad de la población considera que el uso de las nuevas tecnologías ha incrementado los conflictos familiares, ha reducido la comunicación entre padres e hijos, nos aíslan, son una pérdida de tiempo y nos han hecho perder nuestra intimidad, no nos planteemos cambiar urgentemente de hábitos? Curioso. El problema, una vez más, parece que no es la tecnología sino como la usamos. ¿Whats App? Its up to me and its up to you. Será cosa mía y será cosa tuya decidir qué uso queremos hacer.

La xarxa s’ha convertit en una gran plataforma per conèixer el treball de molts artistes que sense aquest mitjà, no arribarien al gran públic. Les il·lustracions d’Alfonso Casas estan farcides de grans reflexions vitals, quotidianes i transcendents. Potser per això ha aconseguit 116.000 seguidors a Instagram i  gairebé 50.000 a Facebook. La seva especialitat és retratar les relacions sentimentals en temps de Whats App, Facebook, Instagram, Grindr i Tinder. Hem fet una petita selecció de les il·lustracions que més ens han agradat. Si en voleu veure més, les trobareu al seu blog. 

[bs_well size="md"]DIGERATI: Raúl Antón Cuadrado. Expert en: educomunicació. Currículum: Enginyer informàtic de formació. Està connectat a internet des de l’any 1995. Es defineix com a geek i knowmad. És professor del màster universitari en comunicació i educació a la xarxa de la Universitat Espanyola a Distància (UNED), l'arquitecte que està al darrera de l'eina de co-creació eseeusee.com i autor del blog comunicacionextendida, on reflexiona sobre la influència de la comunicació a les nostres vides i es pregunta: defineix internet a l'ésser humà? [/bs_well]

En què consisteix educomunicar?

La veritat és que la paraula educomunicació no m'agrada perquè és massa llarga i em sembla més comprensible parlar d'educació mediàtica. La idea és educar per participar en els mitjans. I aquest aprenentatge té dues potes. Una consisteix en saber fer una lectura crítica dels mitjans; i l'altra, en saber participar creativament en els mitjans. Perquè no n'hi ha prou amb participar ja que puc participar dedicant-me només a fer broadcast, és a dir, reproduint el que altres han dit.

Educar en els mitjans no és una proposta nova.

En absolut. Però en el moment actual, amb internet, l'educació mediàtica és més important que mai. Perquè fins ara eren els propietaris dels mitjans de comunicació els que decidien com havia de ser el mitjà i quina narrativa havia de tenir. En el cas de la televisió, per exemple, jo puc veure un programa de qualsevol país i encara que no entengui l'idioma, sóc capaç de reconèixer si es tracta d’un concurs, una comèdia... perquè tots els formats tenen una narrativa molt concreta, que es repeteix. Aquests formats també tenen en comú que no estan decidits pels usuaris, sinó pels mitjans. Perquè a l'audiència se li dóna poques opcions per participar. Si més no, d’una manera horitzontal i oberta.

I amb internet, vols dir, la cosa canvia i molt...

Sí, molt. A internet són els usuaris del mitjà els que decideixen.  Per això és important aprendre a participar i a participar creativament. ¿Quins són els serveis més perspicus de la xarxa avui dia? Facebook, per exemple. Un servei que va crear un estudiant i que va triomfar perquè els seus companys van decidir que els agradava. I ara els nanos van i decideixen que ja no els agrada Facebook perquè aquí també hi són els seus pares i per això es passen a Snapchat o es passen a Instagram perquè és més visual. A internet, cada petit graó d'usuaris de la xarxa decideix quina és la narrativa que li agrada i l’ús que en fa. Els grans mitjans de comunicació han provat de crear les seves versions a internet i cap ho ha aconseguit perquè a internet són els usuaris els que decideixen amb les seves participacions quin és el present de la xarxa, quina ha de ser la narrativa, el format... i la xarxa és molt evolutiva. Funciona amb una lògica molt diferent a la dels mitjans tradicionals. Ara mateix, en aquest mateix moment, els usuaris estan negociant com ha de ser el mitjà de comunicació internet.

"La Wikipedia no és gens horitzontal perquè cerca el consens i, per aconseguir-lo, elimina les opinions divergents."

Sona molt bé, però anem a pams per no perdre'ns. Com aprenen els alumnes a ser crítics amb els mitjans i a participar d'una manera creativa a través d'internet? - que és en el que consisteix educomunicar, segons explicaves. Posem exemples concrets.

Depèn de l'edat dels alumnes s’haurà de fomentar el pensament crític i la participació creativa d’una manera o d'una altra. Treballar amb nens de 5 anys la participació a internet no és possible legalment o d’una manera directa. Però si que es pot treballar la lectura crítica dels mitjans. La majoria de contes, per exemple, tenen construccions ideològiques darrere amb les que puc no estar d'acord, però que haig de conèixer si els meus fills porten una motxilla de Frozen. L’individu és actiu quan decideix fer una lectura crítica. Abans crèiem que barri sèsam era el súmmum, el més educatiu que s’havia fet mai.

Hi ha un altre exemple que m'encanta. És el d'una sèrie d’animació que es diu Little Einsteins. Els protagonistes són quatre nens. Un és americà i pèl-roig, un altre és de raça negra, hi ha una nena xinesa i una altra de rossa. Van en una nau espacial i al final del capítol canten una cançó entre tots. Però la nau espacial sempre la condueix el nen blanc americà. I les frases "guais" de la cançó també les canta ell, els altres només fan de cor. Quan els preguntes als nens si no els sembla estrany, moltes vegades et sorprenen i se n’adonen. D'altres no, està clar. Però se’ls ha de fer pensar. I després, poden decidir que els agrada la sèrie i veure-la igualment.

I als adolescents, què els podem proposar?

Analitzar la Wikipedia. Abans tots ens pensàvem que la Wikipedia era el millor exemple de co-creació que existia. Doncs resulta que la Wikipedia no és una eina gens horitzontal, perquè busca el consens i per aconseguir-lo elimina les opinions divergents. A internet hem d’aconseguir que tots els punts de vista hi estiguin representats per igual i fomentar la cultura del respecte a allò diferent. Però no només això. Sinó també l’interès pel que ens és estrany, fomentar l'apreciació i el gust pel que és diferent. Això és de vital importància perquè no es tracta de respectar la diferència com un mal inevitable, sinó de comprendre que  en el que és diferent hi ha un filó de noves idees i que és aquí on es troba el més interessant. Aquests són alguns exemples de com treballar el pensament crític.

"No es tracta de dominar les eines digitals sinó de comprendre el potencial que hi ha al darrere i com ens han trencat els esquemes"

I la participació creativa, ¿com es fomenta entre els alumnes?

Posarem un exemple amb els treballs de grup. Fa uns anys, quan el professor deia, treballarem en equip, comptava els alumnes i feia els grups d’una mida determinada en funció del nombre total dels alumnes de la classe. I els separava per ordre alfabètic o els deixava escollir grup. Doncs preguntem-nos: ¿Per què tots els grups han de ser homogenis? ¿O per què els grups no es poden federar? ¿O per què un alumne al llarg d’un treball no pot canviar de grup o participar en més d’un grup al mateix temps? Es tracta d'assumir que els participants de la comunitat d'aprenentatge estan implicats en la comunitat. Jo, com a professor, no haig de fomentar la implicació d’una manera tan artificial.

Però això, què té a veure amb fomentar la participació creativa a través d’internet?

Que a través d'internet es poden canviar moltes coses, però no individualment sinó a través de xarxes de participació. I per això s’ha de saber com et pots integrar a una xarxa de participació.

Educomunicar, doncs, ens obliga a aplicar nous mètodes pedagògics...

Sense cap mena de dubte. Fomentar la horitzontalitat té la seva correlació pedagògica. Jo no puc creure en l'horitzontalitat i parlar als meus alumnes des del podi. Un professor que s’ho cregui ha de deixar participar als alumnes. I per això hem deixar de parlar d'educació i parlar d'aprenentatge. Això significa que són els alumnes els propietaris del seu procés d'aprenentatge i són ells que han de decidir què volen aprendre. Però aquest esquema, lamentablement, queda al marge del que permeten els models educatius actuals. Dins la cultura transmissiva i reproductiva, que és en la que es basa el nostre sistema educatiu, no és possible que els alumnes puguin decidir. I només quan és possible, es pot parlar d'horitzontalitat. Aplicar nous mètodes pedagògics té conseqüències interessants. Sobre les notes, per exemple. Per què he de ser jo qui les determini com a professor? L'alumne hauria de poder avaluar el seu aprenentatge d’una manera raonada conjuntament amb el professor. Però per arribar fins aquí, hi ha d'haver una preparació de tots dos.

"A moltes escoles i instituts es prohibeix l'ús del mòbil a classe. Això és estúpid!"

Creus que no estan preparats els professors?

El professor té tan interioritzat el model transmissiu que quan li diuen que ha de saber de noves tecnologies pensa que ha d’estar més preparat que els seus alumnes. Enlloc d’aprendre d’ells, que seria el més interessant. Però els professors no estan formats per això, se’ls educa per l’ús de la tecnologia. Twitter és molt fàcil de fer servir. I el domini de les eines no és el que és important. El que és necessari és un canvi conceptual que implica acabar amb el manteniment de l’estatus quo en la manera d’aprendre. Per exemple, en moltes escoles i instituts es prohibeix l’ús del telèfon mòbil a classe. Això és una estupidesa! I em permeto expressar-ho així perquè el potencial d’un adolescent o d’un nen dedicant la seva atenció cap a un lloc o l'objecte que sigui, és brutal! I això no es torna a repetir en tota la vida de l'ésser humà! No aprofitar aquest potencial per una finalitat educativa és desaprofitar una oportunitat.

 

raul eseeusee

Als alumnes d'avui dia se'ls considera "nadius digitals" perquè des que han nascut han estat en contacte amb les noves tecnologies. I per aquest motiu també se'ls considera més hàbils o més capaços que els seus pares o professors per utilitzar les noves tecnologies. Vist així, sembla que ells sempre en sabran més que els adults o que aniran per davant...

No es tracta d'això. Insisteixo, no es tracta de dominar les eines digitals sinó de comprendre el potencial que hi ha darrere i com ens han trencat els esquemes. Un altre exemple. Fa poc vam fer un exercici de participació creativa en una escola. Els nens havien de co-crear micropoemes a través d’una eina que es diu eseeusee. Aquesta eina permet la creació cooperativa de textos, en aquest cas poemes. Després de l'experiència vam passar un qüestionari als nens i als professors perquè valoressin l’exercici i, entre altres preguntes, els vam preguntar dos coses. Una, qui és el propietari d’aquests micropoemes? I dues, considereu que algú hauria de vigilar (o censurar) als participants perquè ningú escrigui “escombraria”? Tots els professors van coincidir a dir que cadascun dels nens era propietari del seu poema i que hi havia d’haver algú censurant i controlant el funcionament de l’eina. Els nens, en canvi, van dir que els poemes que havien creat eren de tots perquè els havien creat entre tots. És a dir, no és que en sàpiguen més, és que tenen una forma diferent de pensar.

"Ja no es tracta d'ensenyar sinó de aprendre"

No sé si em sembla molt positiu que no valorin que darrera d’una obra, en aquest cas del fragment d’un poema, sempre hi ha el treball d’un autor.

Aquesta és una reflexió i una manera de veure-ho des de l’òptica d’un adult. És evident que s’ha de valorar el treball d'un autor i fins i tot remunerar-lo. Però aquí no es tracta d'això. Els nens no anaven tant lluny, simplement consideraven que era una obra coral. Els professors parlen de treballar en grup o en equip, mentre que ells prefereixen veure-ho o definir-ho com un treball cooperatiu, perquè no consisteix en dividir-se el treball en parts. Evidentment, no ho expressen amb aquestes paraules, però ho entenen així.

I aquesta manera de treballar és innata en els nens o la potencia la tecnologia?

És molt difícil saber què va abans, si l’ou o la gallina. Però el que està clar és que ells entenen que la tecnologia serveix per això.

La conclusió, doncs, és que amb la irrupció de les noves tecnologies ensenyar ja no es pot fer com abans?

És que ja no es tracta d'ensenyar, es tracta d'aprendre. Com a professor, no puc ser el guardià del saber. És impossible que jo pugui tenir tots els coneixements al cap quan a internet els puc trobar en trenta segons. Haig d’ensenyar a ser crític. I per aconseguir-ho, primer jo mateix m’haig de creure que hi ha gent que arriba a conclusions tan vàlides com les meves. Enfortir el múscul crític de l'alumne pot voler dir que un dia arribi un alumne i et critiqui. I que si el raonament és assenyat i ben assentat, pot ser tan vàlid com el teu. O sigui, que el repte dels professors es troba en aprendre a desaprendre pràctiques que ja no serveixen. Els professors ja no poden seguir anant sempre per davant dels alumnes, i no passa res. Poden aprendre al mateix temps que ells i d'ells. Crec que els professors han de ser guies cap al saber. Com a professor de màster per exemple, em pregunto: Per què haig d’uniformitzar a tots els alumnes amb l’objectiu que tots surtin sabent el mateix, si cap d’ells és igual ni tenen els mateixos interessos? O per què li explicaré a aquesta gent que ve d’àmbits tant diversos algunes coses que potser coneixen millor que jo? Per aprendre, el millor és que ens impliquem tots en la comunitat d’aprenentatge: alumnes i professors.

Última pregunta: A les facultats d'educació, s'imparteix una assignatura sobre educomunicació als nostres futurs mestres i professors? 

A mi em consta que hi ha molta gent fent esforços en moltes universitats espanyoles per educar en això. Però em temo que mentre sigui sent una part del temari o només una assignatura vol dir que els que fan els programes dels graus no entenen la importància d’aquesta matèria actualment. És com si en una carrera d’enginyeria les matemàtiques fossin només una part del currículum, quan totes les assignatures requereixen tenir coneixements de matemàtiques.

 

Si voleu saber-ne més, us deixem aquests enllaços:

Qué és l'educomunicació?, article de Raúl Anton Cuadrado.

Els dies 6 i 7 de novembre d’aquest any es celebrarà el I Congrés d'Educomunicació de Sòria sota el lema “La cultura participativa de baix a dalt”. Raul Anton Cuadrado hi participa amb la ponència "Cap a una participació horitzontal i oberta. El model de raïms i eseeusee.com. 

 

A vegades no cal recórrer als suports digitals per explicar o retratar el món modern en el que vivim. La pintura, com a mitjà d’expressió analògic, continua sent un canal tan efectiu per comunicar com qualsevol altre. Com demostra l’artista granadí Paco Pomet a través de les seves obres.

 

 

El culture jamming és un moviment que des dels anys vuitanta crítica la cultura consumista en la que vivim immersos i que es proposa combatre, des de la creativitat, els missatges amb els que ens bombardegen els mitjans de comunicació i la publicitat. Aquest vídeo és una paròdia d’un anunci de Coca-Cola que ha donat la volta al món.

La informació pot ser un espectacle per guanyar audiència

Des del març del 2011 han passat ja quatre anys i mig. Quatre anys i mig durant els quals hem estat espectadors d'una incessant quantitat d'imatges sobre la guerra de Síria. Des de fa ja molts dies, aquestes instantànies de l'horror han passat a compartir portada i telenotícies amb les imatges que ens arriben dels refugiats que intenten entrar a Europa. Són una altra cara de la mateixa història i continuen amb el relat del conflicte. Les veiem mentre mengem, ens les trobem al matí al bar, ens arriben a través de les xarxes socials...En una societat que viu envoltada de pantalles, resulta impossible no ser espectador de la barbàrie. I reconeguem-ho, tampoc sembla possible poder digerir diàriament tal quantitat d'impactes visuals.

Es diu que una imatge val més que mil paraules. No pretenc debatre aquí què té de certa aquesta afirmació que s'ha convertit en un tòpic sinó utilitzar-la com a punt de partida per reflexionar sobre la finalitat amb la qual es capturen aquestes imatges per les quals, per cert, molts fotoperiodistes es juguen la vida diàriament. Robert Capa, va dir: “els morts haurien patit en va si els vius es neguessin a veure'ls”. Quan el famós fotògraf va pronunciar aquestes paraules no podia imaginar que un dia viuríem sota un allau incessant d'imatges i que davant tanta sobreabundància o repetició ens convertiríem en espectadors insensibles, incrèduls, impassibles o simplement indiferents.

Els mitjans ens estan educant en la cultura de la commoció per estimular el consum informatiu.

Així és avui l'espectador occidental que ens descriu l'escriptora Susan Sontag en el seu llibre Davant el dolor dels altres, en què reflexiona sobre l'efecte de les imatges que retraten els conflictes bèl·lics. Però això no vol dir que siguem immunes al patiment aliè. Sontag, ens disculpa: quan, com a occidental acomodat, no saps el que realment significa una guerra, potser no puguis comprendre del tot la realitat del que estàs veient; quan els morts no són teus i succeeixen en un lloc remot i llunyà, potser et semblin uns morts menys reals. També la influencia del cinema i la cultura audiovisual en la que vivim immersos influeixen en el fet que tot ens sembli menys real, segons coincideixen a assenyalar diversos autors. Però Sontag troba una altra explicació davant la nostra reacció com a espectadors. I és que els mitjans ens estan educant en la cultura de la commoció per estimular el consum informatiu. Per això cada vegada necessiten imatges més dramàtiques per arribar a l'espectador i per això cada vegada tenim més tolerància davant el dolor dels altres.

En aquest context, resulta encara més macabre el que avui ja practiquen gairebé tots els mitjans i es coneix com l'efecte CNN. L'efecte CNN es basa en servir informació contínua i a temps real dels esdeveniments amb l'argument d'explicar el que està passant en directe, és a dir, mentre succeeix. Però l'objectiu real i que s’amaga darrera no és aquest sinó fer partícip emocionalment dels fets a l'espectador perquè pugui viure la notícia com si estigués allà. El que converteix la informació en espectacle i el periodista, en un simple narrador del que succeeix. És per això que són molts els periodistes crítics que consideren que aquesta manera d’exercir va en contra del periodisme. Perquè fer periodisme no és descriure el que succeeix, consisteix a prendre distància davant els esdeveniments per a poder analitzar-los, contrastar les fonts, verificar la informació disponible i tractar de donar una explicació als fets.

L'efecte CNN va demostrar la seva eficàcia per guanyar audiència durant la primera guerra de l'Iraq i segueix vigent en l'actualitat perquè es continua resultant molt útil per atrapar a l'espectador. Aquests dies, les televisions ens mostren amb càmeres en directe com els refugiats sirians intenten entrar a Europa i com a espectadors, ens resulta impossible no quedar enganxats davant la pantalla perquè els mitjans aconsegueixen transportar-nos fins al lloc dels fets com si nosaltres també estiguéssim allà. Encara que ens trobem simplement davant d'un plat de sopa mirant la tele mentre contemplem l'espectacle d'un drama.

https://www.youtube.com/watch?v=VY4INbHVF84

 

Per què a internet ens atrevim a dir coses a algú que mai li diríem a la cara? El ciberbulling, una forma d'agredir que no s'esborra. Aquest missatge no va dirigit només als nens; els adults també ens sentim més valents amagats darrera d'una pantalla.

Google ens suggereix que les dones no haurien de tenir drets

Fa pocs dies, des de Passaport Digital retuitejàvem la següent notícia: un estudi suggereix que Google et discrimina si ets dona. Resulta que en el cas que vulguis trobar feina, el buscador t’ofereix millors resultats si ets un home. La notícia, com ja vam comentar, no ens va sorprendre perquè no és la primera vegada que s’acusa al cercador de ser masclista. La llista d’exemples és llarga. El 2013, l'ONU va engegar una campanya per denunciar el sexisme que practica en les cerques automàtiques i que qui més qui menys ja deu haver comprovat. Fent servir exemples reals, la campanya demostrava que si introdueixes una frase del tipus “les dones no haurien de...” el cercador t’ajuda a completar-la oferint-te les següents opcions: “tenir drets”, “votar”, “treballar” i “boxejar”. També es van fer cerques amb la frase contrària, “les dones haurien de...” i el resultat va ser: “quedar-se a casa”, “ser esclaves” i “estar a la cuina”.  L’any passat, un altre estudi demostrava que la majoria dels doodles (aquest dissenys en la capçalera del buscador que solen canviar en dates senyalades) no representen gairebé mai a les dones perquè en un 83% dels casos retraten a personatges masculins (i evidentment la majoria d’aquests, són blancs).

Però que ningú es pensi que Google és una excepció. Una setmana després d’escriure el nostre tuit, ens trobem amb aquest altre titular: Facebook fa un gest feminista. Aquí la notícia és que la xarxa social ha decidit canviar el disseny de la icona dels amics perquè la dona aparegui davant de l’home. Fins ara, per si som dels que no ens n’havíem adonat, es veu que la figura de la dona apareixia en un segon pla i era d’una mida més petita. Ja ho diuen, darrera d’un gran home sempre hi ha una gran dona i si no t’hi cap, dibuixa-la més petita. En cas que siguem dels que no ho havíem percebut, no ens hem de sentir malament per això. Es veu que estem tan acostumats a que les diferències ens semblin naturals que és difícil reconèixer-les.

Els exemples de discriminació per raons de gènere són presents a tota la xarxa i fer-ne una recopilació resultaria una missió impossible.

Això és el que ve a dir la dissenyadora que ha aconseguit que Facebook hagi canviat el disseny de la icona (no! la idea no ha estat una iniciativa pròpia de l’empresa sinó d’una de les seves treballadores). Caitlin Winner, la creadora del nou disseny diu que si fins ara només hi apareixia un home era simplement per una qüestió de costum i que els seus companys, quan van fer el disseny, no s’hi havien ni parat a pensar. El mateix passava fins fa poc amb la icona de la bola del món, que ens mostra si tenim noves notificacions a Facebook. El globus terraqüi ens mostrava només el continent americà i a la majoria es veu que tampoc ens semblava res estrany perquè hem fet dels Estats Units el nostre punt de referència. Ara, gràcies a la iniciativa d’una altra dissenyadora, la icona també ha canviat, i el dibuix s’adapta a la part del món en que viu cada usuari.

Els exemples de discriminació per raons de gènere són presents a tota la xarxa i fer-ne una recopilació resultaria una missió impossible. A Menéame, més d’una usuària es queixa d’haver estat tractada de feminazi pels seus comentaris; a YouTube, la majoria de vídeos més vistos acostumen a ser masclistes i passa el mateix en el cas dels memes que circulen per fer-nos riure.

Actualment, al món occidental, homes i dones tenim gairebé les mateixes oportunitats d’accés a la xarxa, però queda clar que això no vol dir que hi hagi igualtat. Creure’s que això és així seria ser ingenu. És com estar convençut que pel simple fet que tots puguem accedir al món laboral, ja tenim garantida la igualtat de drets. A internet, reproduïm els mateixos esquemes que al món real d’una manera invisible, però sovint ens costa de percebre. En el món virtual, els homes també són els qui tenen el poder i per això són els que tenen més visibilitat i gaudeixen d’un tracte diferent. Aquesta situació no sembla que sigui fàcil de canviar mentre persisteixi el que els experts anomenen la bretxa digital de gènere.

Salvar la bretxa digital de gènere depèn de l’ús que les dones fem i reivindiquem fer d’internet

El periodista basc Iker Merchán és autor d’una tesis doctoral sobre aquesta qüestió. Després d’investigar el terreny, parlar amb diferents experts en antropologia, feminisme i comunicació, i d’entrevistar les deu dones considerades més influents a internet a Espanya, arriba a la conclusió que internet ara mateix és tan masclista com la societat. Merchán demostra amb dades que el 92% de les persones considerades influents a internet són homes i que la opinió de les dones només és reconeguda per l’establishment patriarcal en temes considerats tradicionalment femenins com les tasques domèstiques, la bellesa, la cura dels fills i la moda. Ells són els que en saben més sobre política, economia, divulgació científica, motor, futbol i tecnologia. Per això, per aconseguir reconeixement, algunes opten per amagar-se sota l’anonimat d’un avatar o d’un nom inventat. La seva tesi també subratlla que les dones només estan presents en el 17% dels blogs considerats influents i que cal tenir en compte que les dones fan servir més internet per motius personals que els homes, que ho fan sobretot per qüestions professionals. A més, afegeix, en general les dones poden publicar menys posts per falta de temps degut a la dificultat per conciliar la vida familiar. Com a dada preocupant, destaca que les dones reben més atacs a través de les xarxes i acostumen a ser les víctimes dels ciberassetjaments.

Salvar la bretxa digital de gènere, doncs, depèn de l’ús que les dones fem i reivindiquem fer d’internet. Si només són ells els que més participen, els que decideixen les regles i els qui gestionen la xarxa, sempre tindrem les de perdre. Com diu Manuel Castells, hi ha un element de divisió social més important que l’accés a la xarxa i és “la capacitat educativa i cultural d’utilitzar internet”.

"Liking, isn't helping". Aquest va ser el missatge d'una campanya publicitària que el seu dia va donar la volta al món per denunciar la passivitat d'occident davant les guerres i les catàstrofes humanitàries. L'eslògan ens pot servir per reflexionar sobre el que avui es coneix com l'activisme de sofà i que consisteix bàsicament en protestar i manifestar-se a través de les xarxes socials sense sortir al carrer. Sense fer cap més acte per contribuir a denunciar les injustícies o canviar el que no ens agrada. Al darrera de la campanya hi ha la ONG Crisis Relief Singapore.

Què són les netiquetes i per a què ens han de servir?

De petits, els nostres pares ens ensenyen que si volem alguna cosa l’hem de demanar “si us plau” i que quan ens la donen, hem de contestar amb un “gràcies”. Que és de persona ben educada saludar amb un “hola” quan ens trobem amb algú i acomiadar-nos amb un “adéu”, presentar-nos amb el nostre nom quan no ens coneixen i contestar quan ens fan una pregunta. Que si ens volem fer entendre hem d’aprendre a parlar, que no està bé dir paraulotes i que en cap cas es pot anar pel món insultant a la gent. Quan et fas gran descobreixes que totes aquestes pautes no són d’obligat compliment perquè no està escrit enlloc que ens haguem de comportar així ni existeix cap llei que ens obligui a ser persones educades. Si finalment decidim comportar-nos seguint el protocol que ens han ensenyat és perquè hem entès i comprovat que quan l’apliquem, la convivència amb els altres resulta més entenedora, més agradable i sobretot més fàcil.

A internet, també existeixen una sèrie de normes de comportament tàcites, són les netiquetes, però a la majoria no ens les ha ensenyat ningú i per això avui, encara hi ha molta gent que no n’ha sentit a parlar mai. En general, les acostumem a aplicar seguint el sentit comú o imitant el que fan els altres. I els que asseguren tenir-ne alguna noció sempre acostumen a posar el mateix exemple: A INTERNET, ESCRIURE EN MAJÚSCULES VOL DIR CRIDAR. Però la realitat ens demostra que no en tenim ni idea perquè si haguéssim rebut una lliçó de modals aplicada al ciberespai de veritat no seria tan habitual que els caps de recursos humans es trobessin als currículums dels candidats que opten a una feina amb adreces de correu tan poc formals com abejamaya@hotmail.com. O coneixeríem menys gent que quan envia un correu massiu sempre deixa visibles tots els contactes de les persones a les que ha enviat el missatge. Aquests són només alguns exemples de netiquetes relacionats amb l’ús del correu electrònic.

Però a internet també hi ha algunes pautes de comportament que són considerades universals en tots els àmbits, com passa amb el significat de l’ús de les majúscules. En aquest sac també hi entra no escriure amb faltes d’ortografia i respectar la privacitat dels altres. Pel que fa a les pautes específiques, hem de saber que cada espai de comunicació online (correu electrònic, xarxes socials, blogs, xats, fòrums...) té les seves pròpies convencions i que el que està ben vist o es permet en alguns espais, no ho està en d’altres. Tal i com passa al món analògic.

La majoria de les nostres interaccions a la xarxa passen pel text i, com ja sabem, el llenguatge escrit a vegades pot ser font de malentesos

A les xarxes socials la netiqueta recomana no publicar comentaris ofensius; als blogs, no fer comentaris que no tinguin relació amb el tema que es tracta; als xats, acompanyar el text d’emoticones per donar més intencionalitat al text; als fòrums, respectar l’opinió dels altres... És fàcil trobar a qualsevol buscador quines son les netiquetes específiques per cada espai així que no es tracta de fer-ne aquí una llista perquè seria massa llarga. A més, si ens hi fixem, comprovarem que cada comunitat acostuma a establir també quines són les seves pròpies normes d’ús. Els diaris digitals, per exemple, no accepten insults en els comentaris de les notícies; les universitats online exigeixen un mínim de participació als alumnes; alguns fòrums no permeten l’anonimat dels participants... El que demostra que les netiquetes també depenen del criteri que estableix qui gestiona un determinat espai virtual i que evolucionen segons les demandes i les necessitats de comunicació dels seus usuaris.

Aquestes normes són una adaptació a internet del que considerem bons modals al món real o simples pautes de convivència. I com a la nostra vida offline, ningú ens obliga tampoc a seguir-les, ningú ens penalitza si decidim no aplicar-les, ni les trobarem a cap reglament. La gran diferència és que en aquest cas, ningú ens ha ensenyat com s’espera que ens comportem a internet i ho estem aprenent sobre la marxa. Ningú ens ha netucat, podríem dir. Per això, per a moltes persones, no contestar un correu electrònic, reenviar cadenes de missatges, enviar arxius en formats massa pesats, amagar-se darrera l’anonimat, abusar de les emoticones en un text o escriure de forma abreujada no representa una falta d’educació. Perquè ningú els ha explicat que la funció de les netiquetes és facilitar la comunicació online i la convivència. A internet, com al món, hi convivim persones de diferents edats, gèneres, cultures, ideologies i nivells de formació que fem servir la xarxa per comunicar-nos, divertir-nos, aprendre, treballar, informar, crear, compartir, comprar... La majoria de les nostres interaccions a la xarxa passen pel text i, com ja sabem, el llenguatge escrit a vegades pot ser font de malentesos perquè no té entonació ni gestos que l’acompanyin. Per aquest motiu, a internet es fa tan necessari l’ús de netiquetes si no volem semblar malnetucats.

Alguns YouTubers superen en número de seguidors al de lectors d’escriptors de prestigi

Molt sovint abusem del que diuen les dades però s’ha de reconèixer que les xifres, a vegades, impacten. Tot i que resulta impossible fer una fotografia fixe, actualment es calcula que YouTube és la tercera web més visitada del món, aglutina el 10% del trànsit d'internet, té més de mil milions d'usuaris únics cada mes, registra més de 1.440 hores de vídeo, rep 2.000 milions de visites i té 3.000 milions de visualitzacions cada dia. Ara mateix, està disponible en més de 40 idiomes i és present a 25 països. En el cas d’Espanya, ocupa el desè lloc en el rànquing de nombre de visites per països. Si tenim en compte aquestes dades, doncs, no sorprèn que alguns es refereixin a YouTube com la televisió planetària. Però YouTube és més que un mitjà de comunicació. I és per això ens interessa parlar-ne aquí. És també una xarxa social, un punt de trobada pel coneixement compartit i sobretot, una eina per l’apoderament. YouTube ens permet deixar de ser receptors passius per convertir-nos en emirecs i prosumers. És a dir, actuar al mateix temps com a emissors i receptors, o com a productors i consumidors de continguts. O sigui... que ens convida a comunicar-nos i aprendre d’una forma activa! Però ningú neix ensenyat. Com podem fer servir totes les possibilitats que ens ofereix YouTube? Què podem aprendre a través d’aquest canal? Com ens podem expressar?

El vídeo ha de ser entès com un mitjà per a vehicular informació i coneixement

En l’àmbit educatiu, YouTube ha suposat una revolució. El coneixement ja no es troba només als llibres ni entre les parets de les grans institucions acadèmiques, també circula a través d’aquesta xarxa en vídeos de tot tipus (des de tutorials a classes virtuals) i s’ha convertit en una font d’educació no formal molt important. En aquest sentit, podem considerar que YouTube contribueix, segons la definició de Pierre Levy, a la intel·ligència col·lectiva. La teoria d’aquest sociòleg és que a internet “ningú ho sap tot, tothom sap alguna cosa, tot el coneixement resideix en la humanitat”. És a dir, que el que no sabem per nosaltres mateixos, ara podem ser capaços de saber-ho gràcies al que ell anomena “comunitats de coneixement”. I YouTube n’és un exemple. Si apliquem aquesta teoria a l’escola, ens podem plantejar: per què no impliquem als alumnes en el seu procés d’aprenentatge i que cerquin continguts relacionats amb el que estan estudiant en aquesta plataforma? Per què no fem que desenvolupin algun punt del temari que treballen a classe a través d’un vídeo? Per què no els animem a compartir coneixements a través d’aquest canal amb alumnes d’altres escoles?

Però parlar de YouTube és també parlar d’un suport d’aprenentatge que tot i que no és nou, continua generant moltes reticències: el vídeo. El vídeo va entrar a les escoles amb els antics VHS i ja llavors va demostrar el seu potencial pedagògic. Però avui encara continua relegat a una font d’informació secundària perquè no té el mateix prestigi que el llibre de text (encara que aquest sigui digital). Això sembla greu en un món ple de pantalles com el que vivim, on les imatges són omnipresents en tots els suports que fem servir diàriament (ordinadors, mòbils, tauletes...) i per això potser és urgent acabar amb aquest prejudici cap a la cultura audiovisual. Ens agradi o no, avui, alguns YouTubers superen en número de seguidors al de lectors d’alguns escriptors de prestigi. Per tant, no pot ser que avui l’alfabetització continuï contemplant només la lectura i l’escriptura i deixi de banda tots els llenguatges i formats de comunicació actuals. El vídeo, per exemple, també ha de ser entès com un mitjà específic per vehicular informació i coneixement. I com a tal, hem d’ensenyar quin es el llenguatge, el format i els codis de comunicació que utilitza. Perquè no és veritat que les imatges parlen per si soles. Com qualsevol text, també estan carregades d’intencions. Per això és necessari ensenyar a llegir imatges.

I sí, és veritat que només fa falta navegar una estona per YouTube per adonar-se’n que és sobretot un espai d’oci i una font d’entreteniment inesgotable. Però això no significa que no es pugui fer servir amb finalitats educatives i pedagògiques que resultin estimulants pels alumnes al mateix temps que contribueixen a l’aprenentatge.

 

A vegades les veritats fan menys mal si te les diuen cantant! Aquesta cançó (Don't tweet) està dedicada a tots aquells pesats que corren pel Twitter. És una paròdia de la cançó Don’t speak del grup No Doubt que serveix molt bé per explicar per què et canses de seguir certa gent. L'artista és Francesca Ramsey.

Passaport Digital vol ser un espai on preguntar-nos per què ens serveix la tecnologia i en què ens pot ajudar a l’hora d’aprendre i comunicar-nos. Però també vol ser una finestra per on observar les moltes trampes que amaga, perquè la tecnologia no és neutral. És un instrument amb connotacions ètiques i ideològiques. La fem les persones i som nosaltres qui decidim com fer-la servir.

Al blog de Passaport Digital no hi trobareu articles sobre les últimes tendències i les novetats del mercat. Nosaltres no som geeks, ni apocalíptiques ni integrades (com deia Umberto Eco). Som (com expliquem aquí), dues periodistes en actiu que volem aportar la nostra visió sobre l’ús de les tecnologies des de la nostra experiència treballant en mitjans. Dues periodistes que, com tothom, n’estem aprenent cada dia a còpia d’assaig-error, que no sabem cap on va tot plegat però que creiem que tots hi tenim molt a dir.

[bs_well size="md"]DIGERATI: Gina Tost. Experta en: videjocs. Currículum: comunicadora i docent. Col·labora en diversos mitjans (Diari Ara, Catalunya Ràdio, Expansión o Radio Marca) com a especialista en tecnologia i videojocs. És professora de comunicació a la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC) i d’història i indústria dels videojocs al Tecnocampus de Mataró. És co-autora del llibre "Vida extra. Els videjocs com no els has vist mai" (Ed.Columna). [/bs_well]

 ¿És possible parlar de videojocs sense deixar anar algun tòpic?

És possible parlar-ne, però és difícil perquè a la mínima que n’intentes parlar amb algú que no coneix gairebé el tema te’n deixa anar algun. Per exemple, diuen coses com: “Videojocs? Jo sóc més de llibres!”. Com si els videojocs fossin un art menor. A més, a l’Estat Espanyol el 47% dels jugadors són vídeo-jugadores i a dia d’avui em segueixen dient que és estrany veure una noia jugant a videojocs. Per mi és equivalent a dir que és estrany veure una nena jugant amb un cotxe o una pilota. D’altra banda, hi ha els que els defensen a mort. A base també de tòpics. Ni blanc ni negre: Ni tots els videojocs són bons, ni dolents. Igual que les pel·lícules: n’hi ha de bones i de dolentes, però has de veure’n unes quantes per començar a saber-ne valorar.

¿Quins són els tòpics que més sents a dir als mitjans de comunicació quan et conviden a parlar de videojocs?

Relacionen videojocs i obesitat infantil o parlen de videojocs que tornen “tonto”. I també hi ha el de les dones i els videojocs. Però prefereixo no centrar-me en això, perquè és tan absurd... Als videojocs hi ha masclisme? Clar! Però n’hi ha el mateix que en un parc, un bar, un partit de futbol o una pel·lícula de Hollywood.

Cada vegada hi ha més estudis que demostren els beneficis de jugar amb videojocs i al llibre queacabeu de publicar amb el programador de videojocs Oriol Boira (Vida Extra, editorial Columna) en citeu uns quants. Me’n pots posar algun exemple?

La coordinació mà-ull és el més evident, però els videojocs són un mitjà per divertir-nos, fer volar la imaginació (sí, n’hi ha molts d’altres que són de “mata-mata”!), viure altres vídeos, alliberar estrès, fer-nos pensar...No tots els videojocs aporten els mateixos beneficis. Per exemple, els jocs de trets (els “mata-mata”) aporten reflexes i precisió. A part de tolerància al fracàs i prendre decisions més ràpidament. Si juguem a un joc de col·leccionables tipus Pokèmon agilitzarem la memòria mentre recorrem món espectaculars i lluitarem en combats per a ser els millors entrenadors del món i fer amics.

Què és el cercle màgic?

Segur que t’ha passat alguna vegada: vas a una plaça o a un parc i hi ha uns nens jugant a perseguir-se, es paren, toquen el terra i la paret, es posen darrere una línia i surten corrents. I tu, que fa temps que no jugues, no entens res. No entens què fa aquells moviments tan divertits. Aleshores els demanes participar. T’expliquen les normes, i segueixes sense entendre res. No és fins que t’has posat a dins del joc i l’has provat quan te n’adones que n’és de divertida aquella mecànica! Als videojocs passa exactament igual: fins que no hi jugues no pots saber què n’és de divertit portar un lampista italià a salvar una princesa, o apilar blocs de colors.

“És difícil implementar [els videojocs] en una cosa tan estanca com l’escola, on els processos han de ser lents per veure si una cosa funciona o no”

El departament d’educació del Govern d’Estats Units s’ha proposat introduir el gaming a les aules per estimular als alumnes a aprendre, i per ensenyar als professors nous mètodes pedagògics. En què consisteix el gaming? Estan inventant alguna cosa nova?

El gaming és jugar. El que passa és que dit així, té la connotació electrònica: jugar amb videojocs. Però t’explicaré un secret! Els videojocs són els jocs de tota la vida en format vídeo interactiu. Els grans dissenyadors i els que comencen ara, tots parteixen d’un mateix punt, el joc. Jocs de carta, de tauler, de rol...És el primer pas abans de començar a crear. Els americans no han inventat res. Han fet una hora del pati adaptada als nous temps. I sí, ara vindran els que es posen les mans al cap perquè els nens no surten a córrer. Però els nens sans surten a córrer. Igual que van al cinema, al parc, a jugar a futbol, a bàsquet, fan piscina, anglès...i juguen a videojocs. Els nens sans fan de tot. I han de fer de tot. Com va dir Einstein: “jugar és la forma més evolucionada d’aprendre”.

El videojoc “MineCraftEdu” seria un bon exemple d’això?

És un projecte, no un videojoc. És un mod (una versió modificada del software) adaptada per a que els nens treballin amb el videojoc Minecraft. ElMinecraft és el LEGO de tota la vida, però amb peces infinites i que no t’ocupen la taula del menjador. Amb el Minecraft treballen el treball en equip, la creativitat, la percepció espacial... I a més amb un videojoc que no porta l’etiqueta “educatiu”, que sempre li resta emoció al producte. El problema dels “videojocs educatius” tradicionals és que posen per davant aprendre que divertir-se, i per això no triomfen. Els nous videojocs educatius primer diverteixen, i després se’ls hi col·loca la capa educativa. Al revés no funciona. Un exemple és Valiant Hearts, una aventura gràfica on porten diversos personatges de la Primera Guerra Mundial i ens van donant píndoles informatives amb cada nou col·leccionable. Un joc que és una meravella.

Coneixes alguna escola que treballi amb videojocs?

No en conec cap amb profunditat, però és cert que molts professors se m’han acostat a demanar-me consell sobre el tema. Professors que ho volen incorporar a les aules i no saben com començar. A l’Escola Sant Josep Oriol de Barcelona, un dels coordinadors està absolutament d’acord amb la tecnologia, però és difícil implementar-ho en una cosa tan estanca com l’escola, on els processos han de ser lents per a poder veure si una cosa funciona o no. En canvi la tecnologia i els videojocs són coses ràpides i canviants. S’ha d’arribar a un punt mig si es volen ajuntar.

Amb els videojocs –expliqueu al llibre- “aprenem per assaig i error”. Una mica com a la vida. A classe, en canvi, ens donen instruccions sobre com fer les coses... És per això que els videojocs ens enganxen tant?

No! Els videojocs ens enganxen perquè ens ho fan passar bé. Saben quines tecles tocar per a que ens agradin. A classe no només haurien d’haver-hi instruccions. I que consti que no sóc ningú per a dir com ha de ser una classe però he sigut alumna i del que més he après ha estat de l’assaig i l’error. Equivocar-te és bo per milers de coses. Roger Schank parla de learning by doing. Per exemple, si puc aprendre per què el vent funciona com a pol·linitzador a través del joc, molt millor. Hi ha un joc que es diu Flower que ho explica a través d’una mecànica meravellosa.

“Jugo a videojocs que passen al meu cap, a la pantalla no hi ha res”

Segons vosaltres, els videojocs també ens permeten desenvolupar superpoders. Quins són?

Si tu i jo juguem juntes, ens ho passarem bé, però a més ens coneixerem millor. Tu sabrobjectiu. no tinc tan bons i juntes ens podrem coordinar per a aconseguir l'iona o no. En canvi la tecnologia i els videojcos ssàs quins són les meus punts forts, i jo sabré els teus, però a més, també sabràs els que no tinc tan bons i juntes ens podrem coordinar per a aconseguir l’objectiu. Jo sóc més d’atac directe...doncs a tu et tocarà cobrir-me mentre vaig a agafar la bandera. Eh! i tot això sense gairebé ni parlar! Et sembla poc superpoder?

Hi ha una frase del llibre que m’ha agradat molt: “On es juguen realment les partides és a la ment dels jugadors”.

Me n’alegro que t’agradi! L’Oriol sempre diu que jugo a videojocs que passen al meu cap. Videojocs on a la pantalla surten números i lletres, i a través d’això has de prendre decisions. El que més em va enganxar va ser Cookie Clicker i a Dark Room. Aquests videojocs passen a la meva ment, perquè a la pantalla no hi ha res. M’encanten!

Seguint amb l’exemple d’Estats Units, allà la majoria dels joves estudiants passen el mateix temps davant d’una consola que anant a classe, segons un estudi de la Universitat de Indiana. Aquí les xifres són similars?

No tinc xifres... però normalment ens porten tres o cinc anys de diferència amb aquestes coses. Potser encara no, però estarem a prop en breu. És greu? El que he dit abans...si el nen fa de tot, no hi hauria d’haver problemes. Els nens i nenes d’avui, viuran en un món d’adults envoltats de pantalles i referents culturals que estan passant ara mateix davant seu. És millor que aprenguin, que toquin, i que s’ho passin bé.

I que hi juguen més els nois que les noies, ja m’has dit que és un tòpic...

Sí!

El que és una realitat és que cada vegada hi ha més pares que juguen a videojocs amb els seus fills, això abans era impensable!

Els pares d’ara són els que fa 30 anys es van comprar una consola. I no és bonic poder compartir una afició que t’encanta amb el teu fill i poder-la gaudir els dos? Com més coneixement tingui el pare del que fa el seu fill, i sobre el que juga, millors decisions sobre la seva educació podrà prendre. Et recomano molt llegir aquesta història d’un pare que va ensenyar els videojocs al seu fill per ordre cronològic. Molts pares em venen a explicar que juguen a videojocs per majors de 18 anys amb els seus fills de 7, 8, 9 anys... La gent ho fa perquè no sap què passa. Després em vénen a dir que el seu fill a Assassin’s Creed no mata gent, fa turisme. Vinga va! Aquella dona no podia ser tan beneita! Per sort, com més pares que juguen, més madur es torna el sector i més consciència poden tenir els pares. Els adults sempre han tingut por de les aficions dels joves: el rock’n’roll, la televisió, el walkman... Una cosa era fruit del diable, l’altre faria desaparèixer la comunicació entre les famílies i destruiria el teatre i el cinema i l’últim et fregiria el cervell. Au va! Tots els mitjans conviuen un cop s’assoleix una maduresa i “els més grans” obren els ulls.

Foto Gina Tost 02

Ara mateix l’oferta de videojocs és molt gran i hi ha molta competència al mercat. ¿Què ha de tenir un bon videojoc per captar l’atenció dels jugadors?

Primer i més important, ha de divertir. No tots els que triomfen són els bons, però. N’hi ha que triomfen i són dolents, i n’hi ha que no els coneix ningú i són petites joies. No hi ha un truc o secret. Si el sabés et prometo que l’aniria explicant per a poder fer que la indústria del nostre país triomfés a tot el món.

Em pots dir quin ha estat el videojoc més venut a la història?

Guanya el Tetris! I el de la Wii Sports és el més venut perquè venia de regal amb la Wii, una de les consoles més venudes de la història. Això és trampa!

I com s’explica que tingués tant d’èxit?

El Tetris...és fàcil, agafes la mecànica amb un segon, la dinàmica en dos i en tres ja estàs enganxat. Funciona tal i com funciona el cervell: els humans no ens agrada deixar les coses a mitges i a més ens agrada tenir-ho tot ordenat. Està a la nostra genètica. El Tetris juga amb això. El Tetris és part de nosaltres, de la nostra genètica com a éssers humans. És igual si ets bo o dolent. Sempre voldràs una altra partida, i sempre assoliràs una mica més amunt. El Tetris és un dels videojocs més universals, i per sort Alexei Pajitnov és un gran creador.

Una curiositat: per què ara ja no ens diuen game over al final de la partida sinó try again?

Perquè ara els nens ja no perden, queden segons. Una pena perquè estem creant una generació que no sap perdre, que te gronxadors amb escuma, que no s’enrampa si toca la porta del cotxe, que no te tobogans rovellats, i que si fa una cursa sempre tindrà una medalla. Una generació còmode. I jo, que vaig aprendre que no es podia guardar partida i que si volies acabar-te un videojoc havies de començar pel principi i dedicar-hi hores, i que a base de repetir potser avui arribaves al final... Ara tot és “auto-guardar” i jocs més fàcils. És una generació de nens que sempre guanyen, facin el que facin.

I una última pregunta: si som dels que fa temps que agafem el comandament d’una consola, per quin joc ens recomanes començar?

Uf! Què t’agrada fer? Explorar i descobrir? La velocitat? Sentir-te poderós? Dedicar-hi hores? Jugar amb amics? Cada jugador te un tipus de joc. Potser a mi no m’agraden els videojocs perquè no he trobat el que m’agrada. És com si algú em diu que no li agrada la música i només ha escoltat gospel i el que realment li va és l’electrònica que posen al Sónar o el pop més comercial. No crec que a ningú no li agradin els videojocs, en tot cas no ha trobat el que és per ell. Així que és anar provant i mirant què et pot interessar.

 

Si voleu saber-ne més, la Gina Tost ens recomana aquests enllaços sobre:

Els videojocs que es juguen a la teva ment

Els videojocs més venuts de la història

 

Estem davant d’una veritat incòmode

Si som dels que creiem que gràcies a internet avui tenim accés a tots els continguts que ens puguin interessar, és lògic que pensem que som nosaltres els que decidim quins són els continguts que considerem importants. Però això vol dir donar per descomptat que tota la informació se'ns presenta en igualtat de condicions. És quan arribem al final d’aquest raonament, que el tecnòleg David de Ugarte ens adverteix del risc que correm. Perquè si estem convençuts que a internet tot està al nostre abast és que no ens n’hem adonat que els continguts ens arriben filtrats. "Sota l'etiqueta 2.0 –diu de Ugarte- s’amaguen distribucions de poder i models socials antagònics". I perquè ho entenguem, ens proposa comparar el funcionament de YouTube amb el de la Wikipèdia.

A YouTube és l'usuari qui actua com a filtre dels continguts que se li proposen com a resultat d’una cerca; a la Wikipèdia, els continguts han estat filtrats prèviament per una comunitat d'editors que decideix quins continguts són rellevants. És a dir, en el cas de YouTube se’ns dóna una llista infinita de resultats d’entre els que nosaltres podem escollir quin és el que ens interessa, mentre que a la Wikipèdia, només ens apareix un resultat com a única opció disponible (en diferents idiomes, això sí!).

El funcionament de la Wikipèdia no sembla molt democràtic

Però aquesta no és la única diferència que de Ugarte ens vol fer notar entre aquestes dues plataformes. Gràcies a les aportacions dels seus usuaris, YouTube –ens diu de Ugarte- ofereix una gran quantitat de resultats; el que aconsegueix generar la percepció que hi ha una abundància de continguts. Mentre que la Wikipèdia, tot i que també convida als seus usuaris a participar, al final només ens mostra un únic resultat que és el que han decidit els editors, generant la percepció d’escassetat. El que ens hauria de portar a preguntar-nos: el valor dels continguts ha d’estar en la quantitat? (YouTube). L’alternativa és creure’s la única versió disponible d’un contingut? (Wikipèdia). Per què hi ha plataformes que permeten que tothom hi digui la seva i n’hi ha que no? Quina és la lògica que s’amaga darrera de cada cas? Tenint en compte que estem parlant de webs que són considerades de referència per la majoria de nosaltres, sembla important trobar respostes.

En aquest sentit, el funcionament de Wikipèdia no sembla molt democràtic. Hi ha uns editors escollits per la plataforma que són els que valoren quins requisits han de complir els continguts que es publiquen i que creuen que només hi pot haver una única versió d’un contingut. D’altra banda, YouTube no pretén representar a tots els usuaris. Només mostra resultats i tots tenim les mateixes possibilitats de contribuir-hi. El que triem és cosa nostra. I el que trobem, també. Aquí el filtre el fa un algoritme.

Aquest exercici que ens proposa de Ugarte el podem aplicar també a Twitter o a Menéame. A Twitter, per exemple, la suma de totes les piulades fent servir una mateixa etiqueta genera un “trending tòpic”. Però qui ens assegura que aquest és el tema que representa la opinió majoritària de tota la comunitat de tuitaires? Una  mateixa persona pot fer tants tuits com vulgui sota la mateixa etiqueta. A Menéame, les notícies destacades són aquelles que tenen més vots entre la comunitat i el prestigi de cada usuari depèn del seu “karma”. En aquest cas, ens podem preguntar: per què el “karma” d’uns usuaris els ha d’atorgar més poder i credibilitat sobre els altres a l’hora de publicar continguts?

A la pregunta: Qui decideix els continguts que m’interessen a internet? David de Ugarte diu: “Aquesta és una resposta que el concepte web 2.0 no sap –o no vol saber- com respondre, probablement perquè per alguns segueixi sent una veritat incòmode”.

Si voleu saber-ne més sobre aquest tema, teniu l'enllaç a l'article original de David de Ugarte: 

"Una veritat incòmode"

 

[bs_well size="md"]

Pep Guardiola, professor de ciències socials de l'institut Jesús-Maria de Badalona: "Quan l’Anna i la Mònica, les autores del projecte Passaport Digital, em van oferir la possibilitat de posar en pràctica amb els meus alumnes de 4t d’ESO les seves activitats, vaig pensar que podriem assolir un triple objectiu pedagògic: motivar els alumnes, introduir les noves tecnologies i l’anàlisi periodística a l’aula i formar un alumnat més crític i obert al món del segle XXI.     I, a la llum de les valoracions que han fet els nois i noies, puc afirmar que ha estat un gran èxit".

[/bs_well]


Els dies 25 i 26 de maig vam fer un taller amb els alumnes de 4t d’ESO de l’institut Jesús-Maria de Badalona. Els temes que vam treballar a classe van ser: identitat digital i memes.

Dies abans del taller, vam demanar als alumnes que ens investiguessin a Internet. Quan vam arribar a l’aula, molts d’ells ja sabien alguna cosa de nosaltres. Però nosaltres d’ells, també. Gràcies a la seva petjada a Facebook, Ask i a altres pàgines, vam descobrir les seves aficions, els seus gustos i, fins i tot, si tenien parella. Amb aquest joc de detectius que demostra que avui gràcies a internet ja ningú ens és un desconegut, vam començar a parlar de la identitat digital.

Després de comprovar amb exemples com pot arribar a influir la identitat digital en la identitat analògica, vam debatre sobre com exposem la nostra vida privada a Internet. Alguns alumnes són conscients del seu jo digital i procuren gestionar-lo. A d’altres, els és igual el què es pugui saber d’ells a través de la xarxa i no li donen cap importància al que pengen.

classe badalona

Era l’endemà de les eleccions, així que vam creure que era el dia perfecte per reflexionar sobre el poder dels memes com a eina d’expressió ciutadana. Tot i que tots n’acostumem a rebre molt sovint per whatsup, la majoria d’ells no s’havia plantejat fer-ne mai cap. Els alumnes van agafar els ordinadors i es van posar a crear. Amb els estudiants de 4t-A vam tractar la campanya electoral de Badalona, i amb els de 4t-B ens vam adaptar als continguts que estaven treballant a la classe d’història: franquisme i transició democràtica. En totes dues classes vam poder comprobar com els memes s’han convertit en una forma d’expressió genuïna dels nostres temps que va més enllà d’un simple acudit. Els alumnes van elaborar missatges crítics a través dels quals opinaven sobre el seu entorn inmediat, en el cas de Badalona o sobre el que havien après, en el cas de la classe d’història. El resultats us el deixem aquí.

memes_badalonamemes_franco

Gràcies als alumnes de 4t d’ESO per implicar-se en el taller i, sobretot, a l’equip docent i directiu del centre, que pensen, com nosaltres, que les noves tecnologies han de servir per canviar la manera d’ensenyar, d’aprendre i comunicar-nos.