Classes capgirades, professors marejats
L’estratègia de l’aula invertida implica canviar la concepció del docent. Estem preparats?
Innovar és un verb que, a primera vista, només té connotacions positives. Quan pensem en innovar, pensem en buscar, descobrir, arriscar, millorar. Però no tot són flors i violes. Innovar vol dir canviar i canviar sempre implica desafiar allò que està establert i que, aparentment, funciona.
Hi ha moltes aplicacions de les noves tecnologies a l’aula que modifiquen algunes dinàmiques educatives, però el funcionament de la classe no s’altera. És a dir, a l’aula aprenem conceptes i els apliquem a casa fent els deures.
I si ho capgiréssim tot? I si passéssim a aprendre conceptes a casa i aplicar-los a classe? Això, una innovació en tota regla, es diu classe invertida (flip classroom) i ja es posa en pràctica en moltes escoles dels Estats Units i Anglaterra.
Aquesta estratègia didàctica és idea de Jonathan Bergmann i Aaron Sams, dos professors de química que van coincidir en un institut de Colorado. Per una banda, l’aula invertida proposa que els alumnes estudiïn els conceptes a casa, veient vídeos educatius preparats pels seus propis professors, escoltant podcasts o consultant pàgines webs recomanades pels mestres. I per una altra, que a la classe el docent es centri en resoldre dubtes, plantejar projectes, problemes i fer experiments. En l’aula invertida, per tant, l’objectiu del mestre ja no és transmetre continguts com fins ara, sinó que els alumnes els assoleixin. La innovació radica en plantejar que la feina dels docents no és ensenyar, sinó fer que els alumnes aprenguin, que són coses diferents.
La innovació radica en plantejar que la feina dels docents no és ensenyar, sinó fer que els alumnes aprenguin, que són coses diferents.
Però estan preparats els docents per assolir aquest repte? Som capaços d’acceptar que l’alumne pot obtenir informació en un temps i un lloc que no requereix la presència física del professor?
La classe invertida converteix l’aula en un espai de treball actiu tant pels professors com pels alumnes i fomenta la creativitat i el pensament crític. L’alumne aprèn al seu ritme, enfrontant-se a problemes complexos, fent-se preguntes i treballant en grup. Els docents poden atendre els alumnes de manera més individualitzada i, per tant, els estudiants s’impliquen més.
És evident que aquest sistema no és aplicable a totes les àrees del coneixement ni a totes les escoles del món perquè, abans de res, cal que els centres disposin dels recursos necessaris i els alumnes, del domini adequat de la tecnologia.
El que és cert, i aquí és on coincideixen tots els experts, és que si es donessin aquestes condicions, la metodologia de l’aula invertida seria més eficaç que la de l’aula tradicional. Sobretot perquè, posant-la en pràctica, s’abarquen totes les fases del cicle d’aprenentatge que estableix la Taxonomia dels objectius de l’educació o Taxonomia de Bloom: coneixement, comprensió, aplicació, anàlisi, síntesi i avaluació. Amb els mètodes actuals, sovint amb prou feines s’arriba al segon nivell.
Bergmann i Sams van veure clar l’èxit de la classe invertida en les reunions que van fer amb els pares dels alumnes poc després de començar a aplicar el nou sistema. Enlloc de preguntar-los si els seus fills es portaven bé a classe o si estaven atents, els pares els demanaven si els nens estaven aprenent el que els professors estaven ensenyant. Estan preparats els professors per encaixar aquesta pregunta?
