El Salvados sobre sexe i adolescents: què implica ser "altres persones" a la xarxa?
El "no és no" a les xarxes no es tradueix al llit
El programa Salvados (La Sexta) ha reunit a un grup d’adolescents per parlar de sexe i xarxes socials. Dit així, no sembla res de l’altre món. Se n’ha parlat molt de com internet ho ha canviat tot. Sexe i relacions amoroses incloses. Però pels nois i noies que ja van néixer entre mòbils i tauletes, Internet no ha canviat res de res. Ells no han viscut cap transformació. No ens hauria de sorprendre que lliguin per Instagram o vegin tot el porno que volen i allà on volen amb una simple connexió a internet. No ens hauria de sorprendre que la seva manera de presentar-se al món sigui a cop de selfie ni que les xarxes socials els semblin imprescindibles per formar part d’un grup. És el món que els ha tocat viure, aquestes han estat sempre les seves regles del joc.
El que sí que ens hauria de sorpendre és la manera en la que separen el món virtual del món real quan, en realitat, haurien de ser la mateixa cosa. Diuen les noies del reportatge que a les xarxes el que funciona per lligar és ser una tia bona i molt segura. Per això el seu Instagram està replet de fotos d’elles fent morritos i ensenyant pit i cuixa. “Però parlant amb vosaltres, veig que no sou com us mostreu a Instagram, veig que teniu dubtes, contradiccions, sentit crític”, deia Évole. Les noies li donen la raó però diuen que ser així no mola a les xarxes i per això a Instagram són “una altra persona”. Una altra persona que mostra el que se suposa que agrada als nois. Segons elles, bellesa i seguretat. Res a dir. Totes hem estat adolescents.
Però de la mateixa manera que són “una altra persona” per lligar a les xarxes socials, també són “una altra persona” en les relacions de parella. Tot i que defensen idees feministes, reclamen noves masculinitats i reivindiquen el no és no (segurament també a les xarxes), confessen que al llit no s’atreveixen a dir que no i assumeixen relacions masclistes i violentes.
Durant el programa llegia molts tuits celebrant com de conscienciades estaven les joves i amb quina claredat sabien identificar situacions de violència. De què serveix si a l’hora de la veritat no s’atreveixen a reaccionar? De què serveix si al llit se senten inferiors però callen? Serveix perquè almenys ho identifiquen, en parlen i no ho veuen com un comportament normal. D’acord. Ho celebro. Però com sempre, queda molt camí per recórrer. Molt camí cap endins de nosaltres mateixes. Molt camí per recórrer a casa, a les escoles. Simplement, em pregunto si l’ús de les xarxes com si fóssim “una altra persona” ens ajuda a fer aquest procés de repensar qui som, què ens agrada, com ens mostrem al món, com volem gaudir de la nostra sexualitat i quins límits tenim.
