Els refugiats de Síria sota l'efecte CNN
La informació pot ser un espectacle per guanyar audiència
Des del març del 2011 han passat ja quatre anys i mig. Quatre anys i mig durant els quals hem estat espectadors d'una incessant quantitat d'imatges sobre la guerra de Síria. Des de fa ja molts dies, aquestes instantànies de l'horror han passat a compartir portada i telenotícies amb les imatges que ens arriben dels refugiats que intenten entrar a Europa. Són una altra cara de la mateixa història i continuen amb el relat del conflicte. Les veiem mentre mengem, ens les trobem al matí al bar, ens arriben a través de les xarxes socials...En una societat que viu envoltada de pantalles, resulta impossible no ser espectador de la barbàrie. I reconeguem-ho, tampoc sembla possible poder digerir diàriament tal quantitat d'impactes visuals.
Es diu que una imatge val més que mil paraules. No pretenc debatre aquí què té de certa aquesta afirmació que s'ha convertit en un tòpic sinó utilitzar-la com a punt de partida per reflexionar sobre la finalitat amb la qual es capturen aquestes imatges per les quals, per cert, molts fotoperiodistes es juguen la vida diàriament. Robert Capa, va dir: “els morts haurien patit en va si els vius es neguessin a veure'ls”. Quan el famós fotògraf va pronunciar aquestes paraules no podia imaginar que un dia viuríem sota un allau incessant d'imatges i que davant tanta sobreabundància o repetició ens convertiríem en espectadors insensibles, incrèduls, impassibles o simplement indiferents.
Els mitjans ens estan educant en la cultura de la commoció per estimular el consum informatiu.
Així és avui l'espectador occidental que ens descriu l'escriptora Susan Sontag en el seu llibre Davant el dolor dels altres, en què reflexiona sobre l'efecte de les imatges que retraten els conflictes bèl·lics. Però això no vol dir que siguem immunes al patiment aliè. Sontag, ens disculpa: quan, com a occidental acomodat, no saps el que realment significa una guerra, potser no puguis comprendre del tot la realitat del que estàs veient; quan els morts no són teus i succeeixen en un lloc remot i llunyà, potser et semblin uns morts menys reals. També la influencia del cinema i la cultura audiovisual en la que vivim immersos influeixen en el fet que tot ens sembli menys real, segons coincideixen a assenyalar diversos autors. Però Sontag troba una altra explicació davant la nostra reacció com a espectadors. I és que els mitjans ens estan educant en la cultura de la commoció per estimular el consum informatiu. Per això cada vegada necessiten imatges més dramàtiques per arribar a l'espectador i per això cada vegada tenim més tolerància davant el dolor dels altres.
En aquest context, resulta encara més macabre el que avui ja practiquen gairebé tots els mitjans i es coneix com l'efecte CNN. L'efecte CNN es basa en servir informació contínua i a temps real dels esdeveniments amb l'argument d'explicar el que està passant en directe, és a dir, mentre succeeix. Però l'objectiu real i que s’amaga darrera no és aquest sinó fer partícip emocionalment dels fets a l'espectador perquè pugui viure la notícia com si estigués allà. El que converteix la informació en espectacle i el periodista, en un simple narrador del que succeeix. És per això que són molts els periodistes crítics que consideren que aquesta manera d’exercir va en contra del periodisme. Perquè fer periodisme no és descriure el que succeeix, consisteix a prendre distància davant els esdeveniments per a poder analitzar-los, contrastar les fonts, verificar la informació disponible i tractar de donar una explicació als fets.
L'efecte CNN va demostrar la seva eficàcia per guanyar audiència durant la primera guerra de l'Iraq i segueix vigent en l'actualitat perquè es continua resultant molt útil per atrapar a l'espectador. Aquests dies, les televisions ens mostren amb càmeres en directe com els refugiats sirians intenten entrar a Europa i com a espectadors, ens resulta impossible no quedar enganxats davant la pantalla perquè els mitjans aconsegueixen transportar-nos fins al lloc dels fets com si nosaltres també estiguéssim allà. Encara que ens trobem simplement davant d'un plat de sopa mirant la tele mentre contemplem l'espectacle d'un drama.
