GINA TOST: “Estem creant una generació que no sap perdre”

[bs_well size="md"]DIGERATI: Gina Tost. Experta en: videjocs. Currículum: comunicadora i docent. Col·labora en diversos mitjans (Diari Ara, Catalunya Ràdio, Expansión o Radio Marca) com a especialista en tecnologia i videojocs. És professora de comunicació a la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC) i d’història i indústria dels videojocs al Tecnocampus de Mataró. És co-autora del llibre "Vida extra. Els videjocs com no els has vist mai" (Ed.Columna). [/bs_well]

 ¿És possible parlar de videojocs sense deixar anar algun tòpic?

És possible parlar-ne, però és difícil perquè a la mínima que n’intentes parlar amb algú que no coneix gairebé el tema te’n deixa anar algun. Per exemple, diuen coses com: “Videojocs? Jo sóc més de llibres!”. Com si els videojocs fossin un art menor. A més, a l’Estat Espanyol el 47% dels jugadors són vídeo-jugadores i a dia d’avui em segueixen dient que és estrany veure una noia jugant a videojocs. Per mi és equivalent a dir que és estrany veure una nena jugant amb un cotxe o una pilota. D’altra banda, hi ha els que els defensen a mort. A base també de tòpics. Ni blanc ni negre: Ni tots els videojocs són bons, ni dolents. Igual que les pel·lícules: n’hi ha de bones i de dolentes, però has de veure’n unes quantes per començar a saber-ne valorar.

¿Quins són els tòpics que més sents a dir als mitjans de comunicació quan et conviden a parlar de videojocs?

Relacionen videojocs i obesitat infantil o parlen de videojocs que tornen “tonto”. I també hi ha el de les dones i els videojocs. Però prefereixo no centrar-me en això, perquè és tan absurd... Als videojocs hi ha masclisme? Clar! Però n’hi ha el mateix que en un parc, un bar, un partit de futbol o una pel·lícula de Hollywood.

Cada vegada hi ha més estudis que demostren els beneficis de jugar amb videojocs i al llibre queacabeu de publicar amb el programador de videojocs Oriol Boira (Vida Extra, editorial Columna) en citeu uns quants. Me’n pots posar algun exemple?

La coordinació mà-ull és el més evident, però els videojocs són un mitjà per divertir-nos, fer volar la imaginació (sí, n’hi ha molts d’altres que són de “mata-mata”!), viure altres vídeos, alliberar estrès, fer-nos pensar...No tots els videojocs aporten els mateixos beneficis. Per exemple, els jocs de trets (els “mata-mata”) aporten reflexes i precisió. A part de tolerància al fracàs i prendre decisions més ràpidament. Si juguem a un joc de col·leccionables tipus Pokèmon agilitzarem la memòria mentre recorrem món espectaculars i lluitarem en combats per a ser els millors entrenadors del món i fer amics.

Què és el cercle màgic?

Segur que t’ha passat alguna vegada: vas a una plaça o a un parc i hi ha uns nens jugant a perseguir-se, es paren, toquen el terra i la paret, es posen darrere una línia i surten corrents. I tu, que fa temps que no jugues, no entens res. No entens què fa aquells moviments tan divertits. Aleshores els demanes participar. T’expliquen les normes, i segueixes sense entendre res. No és fins que t’has posat a dins del joc i l’has provat quan te n’adones que n’és de divertida aquella mecànica! Als videojocs passa exactament igual: fins que no hi jugues no pots saber què n’és de divertit portar un lampista italià a salvar una princesa, o apilar blocs de colors.

“És difícil implementar [els videojocs] en una cosa tan estanca com l’escola, on els processos han de ser lents per veure si una cosa funciona o no”

El departament d’educació del Govern d’Estats Units s’ha proposat introduir el gaming a les aules per estimular als alumnes a aprendre, i per ensenyar als professors nous mètodes pedagògics. En què consisteix el gaming? Estan inventant alguna cosa nova?

El gaming és jugar. El que passa és que dit així, té la connotació electrònica: jugar amb videojocs. Però t’explicaré un secret! Els videojocs són els jocs de tota la vida en format vídeo interactiu. Els grans dissenyadors i els que comencen ara, tots parteixen d’un mateix punt, el joc. Jocs de carta, de tauler, de rol...És el primer pas abans de començar a crear. Els americans no han inventat res. Han fet una hora del pati adaptada als nous temps. I sí, ara vindran els que es posen les mans al cap perquè els nens no surten a córrer. Però els nens sans surten a córrer. Igual que van al cinema, al parc, a jugar a futbol, a bàsquet, fan piscina, anglès...i juguen a videojocs. Els nens sans fan de tot. I han de fer de tot. Com va dir Einstein: “jugar és la forma més evolucionada d’aprendre”.

El videojoc “MineCraftEdu” seria un bon exemple d’això?

És un projecte, no un videojoc. És un mod (una versió modificada del software) adaptada per a que els nens treballin amb el videojoc Minecraft. ElMinecraft és el LEGO de tota la vida, però amb peces infinites i que no t’ocupen la taula del menjador. Amb el Minecraft treballen el treball en equip, la creativitat, la percepció espacial... I a més amb un videojoc que no porta l’etiqueta “educatiu”, que sempre li resta emoció al producte. El problema dels “videojocs educatius” tradicionals és que posen per davant aprendre que divertir-se, i per això no triomfen. Els nous videojocs educatius primer diverteixen, i després se’ls hi col·loca la capa educativa. Al revés no funciona. Un exemple és Valiant Hearts, una aventura gràfica on porten diversos personatges de la Primera Guerra Mundial i ens van donant píndoles informatives amb cada nou col·leccionable. Un joc que és una meravella.

Coneixes alguna escola que treballi amb videojocs?

No en conec cap amb profunditat, però és cert que molts professors se m’han acostat a demanar-me consell sobre el tema. Professors que ho volen incorporar a les aules i no saben com començar. A l’Escola Sant Josep Oriol de Barcelona, un dels coordinadors està absolutament d’acord amb la tecnologia, però és difícil implementar-ho en una cosa tan estanca com l’escola, on els processos han de ser lents per a poder veure si una cosa funciona o no. En canvi la tecnologia i els videojocs són coses ràpides i canviants. S’ha d’arribar a un punt mig si es volen ajuntar.

Amb els videojocs –expliqueu al llibre- “aprenem per assaig i error”. Una mica com a la vida. A classe, en canvi, ens donen instruccions sobre com fer les coses... És per això que els videojocs ens enganxen tant?

No! Els videojocs ens enganxen perquè ens ho fan passar bé. Saben quines tecles tocar per a que ens agradin. A classe no només haurien d’haver-hi instruccions. I que consti que no sóc ningú per a dir com ha de ser una classe però he sigut alumna i del que més he après ha estat de l’assaig i l’error. Equivocar-te és bo per milers de coses. Roger Schank parla de learning by doing. Per exemple, si puc aprendre per què el vent funciona com a pol·linitzador a través del joc, molt millor. Hi ha un joc que es diu Flower que ho explica a través d’una mecànica meravellosa.

“Jugo a videojocs que passen al meu cap, a la pantalla no hi ha res”

Segons vosaltres, els videojocs també ens permeten desenvolupar superpoders. Quins són?

Si tu i jo juguem juntes, ens ho passarem bé, però a més ens coneixerem millor. Tu sabrobjectiu. no tinc tan bons i juntes ens podrem coordinar per a aconseguir l'iona o no. En canvi la tecnologia i els videojcos ssàs quins són les meus punts forts, i jo sabré els teus, però a més, també sabràs els que no tinc tan bons i juntes ens podrem coordinar per a aconseguir l’objectiu. Jo sóc més d’atac directe...doncs a tu et tocarà cobrir-me mentre vaig a agafar la bandera. Eh! i tot això sense gairebé ni parlar! Et sembla poc superpoder?

Hi ha una frase del llibre que m’ha agradat molt: “On es juguen realment les partides és a la ment dels jugadors”.

Me n’alegro que t’agradi! L’Oriol sempre diu que jugo a videojocs que passen al meu cap. Videojocs on a la pantalla surten números i lletres, i a través d’això has de prendre decisions. El que més em va enganxar va ser Cookie Clicker i a Dark Room. Aquests videojocs passen a la meva ment, perquè a la pantalla no hi ha res. M’encanten!

Seguint amb l’exemple d’Estats Units, allà la majoria dels joves estudiants passen el mateix temps davant d’una consola que anant a classe, segons un estudi de la Universitat de Indiana. Aquí les xifres són similars?

No tinc xifres... però normalment ens porten tres o cinc anys de diferència amb aquestes coses. Potser encara no, però estarem a prop en breu. És greu? El que he dit abans...si el nen fa de tot, no hi hauria d’haver problemes. Els nens i nenes d’avui, viuran en un món d’adults envoltats de pantalles i referents culturals que estan passant ara mateix davant seu. És millor que aprenguin, que toquin, i que s’ho passin bé.

I que hi juguen més els nois que les noies, ja m’has dit que és un tòpic...

Sí!

El que és una realitat és que cada vegada hi ha més pares que juguen a videojocs amb els seus fills, això abans era impensable!

Els pares d’ara són els que fa 30 anys es van comprar una consola. I no és bonic poder compartir una afició que t’encanta amb el teu fill i poder-la gaudir els dos? Com més coneixement tingui el pare del que fa el seu fill, i sobre el que juga, millors decisions sobre la seva educació podrà prendre. Et recomano molt llegir aquesta història d’un pare que va ensenyar els videojocs al seu fill per ordre cronològic. Molts pares em venen a explicar que juguen a videojocs per majors de 18 anys amb els seus fills de 7, 8, 9 anys... La gent ho fa perquè no sap què passa. Després em vénen a dir que el seu fill a Assassin’s Creed no mata gent, fa turisme. Vinga va! Aquella dona no podia ser tan beneita! Per sort, com més pares que juguen, més madur es torna el sector i més consciència poden tenir els pares. Els adults sempre han tingut por de les aficions dels joves: el rock’n’roll, la televisió, el walkman... Una cosa era fruit del diable, l’altre faria desaparèixer la comunicació entre les famílies i destruiria el teatre i el cinema i l’últim et fregiria el cervell. Au va! Tots els mitjans conviuen un cop s’assoleix una maduresa i “els més grans” obren els ulls.

Ara mateix l’oferta de videojocs és molt gran i hi ha molta competència al mercat. ¿Què ha de tenir un bon videojoc per captar l’atenció dels jugadors?

Primer i més important, ha de divertir. No tots els que triomfen són els bons, però. N’hi ha que triomfen i són dolents, i n’hi ha que no els coneix ningú i són petites joies. No hi ha un truc o secret. Si el sabés et prometo que l’aniria explicant per a poder fer que la indústria del nostre país triomfés a tot el món.

Em pots dir quin ha estat el videojoc més venut a la història?

Guanya el Tetris! I el de la Wii Sports és el més venut perquè venia de regal amb la Wii, una de les consoles més venudes de la història. Això és trampa!

I com s’explica que tingués tant d’èxit?

El Tetris...és fàcil, agafes la mecànica amb un segon, la dinàmica en dos i en tres ja estàs enganxat. Funciona tal i com funciona el cervell: els humans no ens agrada deixar les coses a mitges i a més ens agrada tenir-ho tot ordenat. Està a la nostra genètica. El Tetris juga amb això. El Tetris és part de nosaltres, de la nostra genètica com a éssers humans. És igual si ets bo o dolent. Sempre voldràs una altra partida, i sempre assoliràs una mica més amunt. El Tetris és un dels videojocs més universals, i per sort Alexei Pajitnov és un gran creador.

Una curiositat: per què ara ja no ens diuen game over al final de la partida sinó try again?

Perquè ara els nens ja no perden, queden segons. Una pena perquè estem creant una generació que no sap perdre, que te gronxadors amb escuma, que no s’enrampa si toca la porta del cotxe, que no te tobogans rovellats, i que si fa una cursa sempre tindrà una medalla. Una generació còmode. I jo, que vaig aprendre que no es podia guardar partida i que si volies acabar-te un videojoc havies de començar pel principi i dedicar-hi hores, i que a base de repetir potser avui arribaves al final... Ara tot és “auto-guardar” i jocs més fàcils. És una generació de nens que sempre guanyen, facin el que facin.

I una última pregunta: si som dels que fa temps que agafem el comandament d’una consola, per quin joc ens recomanes començar?

Uf! Què t’agrada fer? Explorar i descobrir? La velocitat? Sentir-te poderós? Dedicar-hi hores? Jugar amb amics? Cada jugador te un tipus de joc. Potser a mi no m’agraden els videojocs perquè no he trobat el que m’agrada. És com si algú em diu que no li agrada la música i només ha escoltat gospel i el que realment li va és l’electrònica que posen al Sónar o el pop més comercial. No crec que a ningú no li agradin els videojocs, en tot cas no ha trobat el que és per ell. Així que és anar provant i mirant què et pot interessar.

Si voleu saber-ne més, la Gina Tost ens recomana aquests enllaços sobre:

Els videojocs que es juguen a la teva ment

Els videojocs més venuts de la història