Jo, jo, jo i els meus selfies
Per què ens agrada fer-nos autofotos i compartir-les?
No hi ha res millor per comprovar com ha canviat la manera de comunicar-nos que respondre a la pregunta “on ets?”. Abans, contestàvem per telèfon. Després, per missatge de text i més tard, per whatsapp. De fet, ara, si estem mandrosos, fins i tot podem contestar amb una nota de veu. Però què millor per explicar on ets que ensenyar on ets? Selfie i tema solucionat. Que he quedat guapo? El pujo al Facebook.
Com és lògic, la moda de les autofotografies no és fruit només de la necessitat de comunicar-nos ni de la mandra que ens pot fer parlar o escriure en un moment donat. De fet, ja hi ha estudis que analitzen per què ens agrada fer-nos fotos a nosaltres mateixos i què ens porta a compartir-les a les xarxes socials. El primer motor que ens empeny a fer-ho és un ésser poderós molt més vell que les noves tecnologies: es diu ego i condueix al narcisisme. Cada fotografia és una manera de dir amb el cap ben alt “aquest sóc jo”. La fotògrafa i sociòloga de la Universitat de Hampshire Alejandra Carles-Tolrà explica que “el selfie uneix la necessitat d’immortalitzar un moment amb el plaer de transformar una situació banal i rutinària en quelcom d’especial”.
És a dir, no ensenyem qui som, sinó com percebem que som. El problema és que, en aquest punt, topem amb un efecte psicològic que es diu auto-mirall i que ve a dir que la manera com ens veiem a nosaltres mateixos no prové del que realment som, sinó de com creiem que els altres ens veuen.
El més sorprenent és que la tecnologia fins i tot és capaç de canviar la percepció que tenim de nosaltres mateixos. Un experiment del University College de Londres ho demostra. Un grup d'investigadors va demanar a diverses persones que es fessin un selfie i després van reproduir versions de la fotografia: en unes els van posar més guapos i en d’altres, més lletjos. Quan els investigadors van preguntar als participants de l’experiment quina era la foto autèntica, la majoria va seleccionar la que sortien més atractius gràcies al photoshop.
El motor dels selfies és el narcisisme i el desig de congelar moments
Clive Thompson, autor del llibre Smarter than you think: how Technology is changing our minds for better, afirma que “la necessitat de veure’ns millor és intrínseca a l’ésser humà” i, per sort o per desgràcia, la tecnologia cada cop ens dóna més eines per satisfer-la. El naixement de les càmeres digitals, als anys noranta, va fer possible previsualitzar les fotos abans d’imprimir-les i, el més important, eliminar-les i repetir-les si no sortíem del tot afavorits. Ara, a més, podem compartir-les. I guanyar autoestima, seguretat i amor propi amb un bon grapat de likes. Les fotos on hi surten persones tenen un 38% més de possibilitats de rebre un “m’agrada” que les que són inanimades, segons un estudi de l’Institut Tecnològic de Georgia i Yahoo Lab.
No tot és narcisisme, però. Nicholass Carr, autor d’ El gran interruptor. El mundo en red de Edison a Google, creu que la clau no és la relació entre els selfies i l’ego, sinó “entre la fotografia i la memòria”. El poder seductor de capturar el que veiem i el que fem, d’aturar el temps per un instant i maquillar-lo al nostre gust, és, per exemple, el secret de l’èxit d’Instagram.
De fet, Phil Gonzalez, fundador de la comunitat d’usuaris més nombrosa d’aquesta xarxa social (Instagramers, amb 400 grups arreu del món) afirma que la foto “és només l’excusa per fer d’una experiència alguna cosa més emocional i duradora”. I totes aquestes experiències són dins d'un smartphone que portem sempre amb nosaltres.
El mòbil s’ha convertit en una extensió d’aquella caixa de sabates on guardàvem fotos, postals i entrades de concerts. Emmagatzemen part de la nostra vida privada, del nostre jo. El psicòleg Bruce Hood diu, fins i tot, que els mòbils contenen “una segona vida que omplim de pensaments i fotografies per dotar-la de la nostra personalitat”.
