En la societat de la informació ens enfrontem al risc de la desinformació. L’aparició de les fake news amenaça la confiança en els mitjans de comunicació a l’hora d’informar-se i posa en risc la democràcia. Cada vegada hi ha més ciutadans que s’informen de l’actualitat a través de les xarxes socials i la premsa tradicional va perdent lectors. Però quins interessos hi ha darrera de les fake news? Qui les fa i per què?
En un moment en el que qualsevol persona, empresa o institució pot emetre un missatge i fer-lo circular per la xarxa, és imprescindible saber discernir la informació rigorosa de les notícies interessades.
Aprenem què són les fake news i com van néixer. I a partir d’exemples d’actualitat, ensenyem com identificar-les i ens preguntem qui les elabora i amb quins interessos.
L’anonimat que aparentment ens brinden les xarxes socials pot ser interpretat com un xec en blanc per expressar a Internet el que no ens atreviríem a dir mai en persona. Hi ha qui creu que es pot amagar darrera una pantalla sense ser descobert. O qui es pensa que pot dir el que vulgui sense que això tingui conseqüències. On és la línia que separa la llibertat d’expressió del delicte d’odi o del dret a l’honor? Per què a les xarxes socials tolerem els insults o l’assetjament a persones concretes?
Expliquem amb exemples que no hi ha impunitat si el que fem o el que diem a la xarxa es considera delicte. Parlem d’assetjament, ciberbullying, sexting o delictes d’odi.
Cada mitjà de comunicació fa servir un llenguatge que nosaltres, com a audiència, descodifiquem de forma inconscient. El cine, la ràdio o la tele tenen, per exemple, els seus propis codis narratius. Amb l’arribada d’internet i els nous mitjans, les narratives trascendeixen els formats i s’adapten als diferents canals, el que ha desdibuixat moltes vegades les fronteres entre un mitjà i un altre. És per això que parlem de narrativa transmèdia.
Analitzem els memes com un mitjà d’expressió contemporani i molt popular que pot arribar a contenir missatges molt crítics per preguntar-nos quin ús social i comunicatiu en fem.
La violència masclista no és només una empenta o una bufetada. Primer apareixen les faltes de respecte o els crits i, molt abans, el control. La xarxa pot convertir-se en l'eina perfecta per exercir aquest poder. Ens permet estar permanentment connectats i, a la vegada, mostrar al món fins l'últim detall de la nostra vida privada. Dos ingredients que, sumats a l'anonimat, ens poden empènyer a sobrepassar límits.
Reflexionem sobre la violència contra les dones, identifiquem falses creences sobre l'amor que poden arribar a justificar el control de la parella i aprofundim en com influeixen el mòbil i les xarxes socials en les actituds possessives basades en la gelosia i la inseguretat. En una cultura audiovisual com la nostra saber llegir imatges és tan important com ho és saber llegir textos.
La nostra identitat digital no es refereix només a qui som o com ens presentem a internet. També es defineix i es construeix per tot el que fem a la xarxa i l’opinió que els altres tenen de nosaltres en aquest espai. I com passa amb la nostra identitat a la vida off-line, la nostra identitat digital també té moltes cares. Avui, la suma d’aquestes dues identitats, defineix quina és la nostra identitat global.
Aprenem a gestionar la pròpia identitat digital i analitzem com la nostra identitat digital repercuteix en l’analògica i viceversa.
Actualment busquem totes les respostes a les nostres preguntes a internet i més concretament a través de Google, que sembla saber-ho tot. El temps que farà demà, els símptomes d’una malaltia, el preu del menú d’un restaurant, com funciona un aparell... La xarxa és un pou d’informació sense fons però quan fem una cerca hem de saber destriar el gra de la palla perquè no tot el que trobem és fiable ni s’ajusta al que busquem. També ens hem de preguntar qui és l’autor o la font d’una informació i comparar entre diferents resultats per ser crítics.
Aprenem a buscar i contrastar informació de manera autònoma i eficient, i a saber fer ús dels cercadors.
En una cultura audiovisual com la nostra saber llegir imatges és tan important com ho és saber llegir textos. Per comprendre el missatge i les intencions del que es comunica en aquest format cal aprendre el llenguatge que utilitza. I ser conscients que es tracta d’un tipus de comunicació que apel·la directament a les emocions i que, per tant, ens exigeix molt poca atenció i esforç com a lectors.
Desmentim el tòpic que diu que “les imatges parlen per si soles” i aprenem que el llenguatge audiovisual també requereix d’un exercici de comprensió i d’anàlisi per part de l’espectador si volem entendre les intencions dels missatges en aquest format.
